Rei del vol lliure

L'any 1970 Guillem Viladot va quedar finalista al premi Josep Pla. Un any abans ho va ser Josep Vallverdú. Dos amics que van decidir escriure des d'on els donava la gana, i el que els donava la gana era no fer-ho des de Barcelona. Això els va condemnar a la perifèria. Ho explica en aquestes pàgines Francesc Canosa, que els estima tots dos i viu 50 anys després el mateix que van patir ells: encara avui causa estranyesa que un llibre escrit des d'allà, és a dir, des d'aquí, pugui triomfar. Una estranyesa que també es produeix aquí.

El Diario de Lérida de fa mig segle parlava de Viladot i de Vallverdú com dos autors que s'havia d'entendre “en su salsa”. Això passava llavors i avui la Generalitat ha considerat que Viladot no mereix el reconeixement oficial, al costat de Fuster i Ferrater, en el centenari del seu naixement. La discriminació, incomprensible, injusta, lamentablement significativa de la mentalitat de la metròpoli (“una misèria de postguerra mental de bombeta de 20 watts”, explica Canosa), va provocar una gran polèmica que la Generalitat va intentar pal·liar implicant-se activament en tot el que es fa aquest any per commemorar l'any Viladot.

Per exemple l'edició de llibres com El silenci de l'angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo (Fonoll, 2022), de l'escriptora i arxivera Teresa Ibars, que afirma en aquest número del DiS que el que s'ha fet per corregir l'oblit és poc, però que s'ha d'aprofitar l'oportunitat per potenciar tot el que es faci per reivindicar la figura del creador agramuntí. Això fan en aquestes pàgines dos bons amics de Viladot com són Josep Vallverdú, en prosa, i Rosa Fabregat, en vers.

Fabregat ens parla d'un “col·liri prodigiós”, un “senyor del mar de blat”, una “mata d'argelaga”, un “murri franctirador”, un “rei del vol lliure” en què, en paraules de Vallverdú, “conflueixen dos moviments per al retrat fiable: la visió del món des del laberint de la psique –això vol dir grans horitzons endins– i la concèntrica realitat d'un laboratori agramuntí”. Acompanya aquest homenatge a Viladot la residència de l’artista Marta Bisbal, que indagarà durant tres números el pes de la memòria històrica i comença a partir d’una frase feixuga com el plom, Todo por la patria, tan vigent avui com el dia que van néixer els padrins dels nostres padrins.