La guerra, el costat obscur de la civilització

Gemma Gallart Batalla

psicòloga. Vocal de la junta de la delegació de Lleida del COPC

Coordinadora del grup de psicoanàlisi Angelina Fondevila de Lleida

---

La guerra és un malson difícil d'assumir, no només per la destrucció i pèrdues de vides humanes sinó per l'horror amb què ens confronta, del somni de la pau com un ideal. La guerra subverteix la il·lusió que podem reduir la civilització a l'estat de dret.

Davant de la guerra d’Ucraïna, amb l’impacte per les imatges i per la proximitat sembla que ens desvetllem i ens preguntem de nou si la guerra forma part de la civilització, si forma part de la vida i de la història de la humanitat o, per contra, ens hem cregut que gràcies al progrés i el desenvolupament humà era possible obviar la part més fosca, el costat més obscur de la civilització i de la naturalesa humana. N’hi ha prou de veure nens jugant a la guerra, per comprendre que aquest gust ens ve de lluny i per més que vulguem obviar-ho les pulsions i passions destructives de l’ésser humà existeixen. La guerra, però, és un moment de veritat on finalment cauen les màscares i es revela l’ètica de cada cara davant la realitat, on finalment els éssers humans poden implementar el seu “domini de les forces de la natura” que els “permet exterminar-se els uns als altres fins a l’últim que quedi”, tal com exposava Freud al seu text Malestar en la cultura.

Quedem advertits, doncs, que no voler saber res d’aquests impulsos destructius inherents a la naturalesa humana només els exalta i el rebuig a la guerra simbòlica es correlaciona amb el seu retorn en allò real, en allò inexplicable de la guerra. La guerra és una activitat humana que mai s’ha deturat, va començar amb els primers grups humans i sense discontinuïtat arriba fins avui. Les maneres de fer la guerra han anat canviant amb l’avançament dels sabers tècnics i dels sabers científics i han anat ampliant els espais on es lluita.

A més les guerres sempre han anat vinculades als discursos i els ideals imperants en cada època. De fet, podem constatar que no hi ha guerra sense discurs, sense llenguatge, sense paraules. La guerra contra el terrorisme, la guerra dels sexes, són alguns apunts que assenyalen que no hi ha guerra humana sense la dimensió d’allò simbòlic, sigui sota la forma dels ideals o dels sabers i la lluita pel relat no és sinó un vessant importantíssim de la mateixa guerra o conflicte en joc.La pau, doncs, és un somni, un ideal de tranquil·litat i benestar, una cosa que no existeix en cap llaç social, en cap vincle humà.

La pau és un somni; la guerra, un malson.Actualment, tot i el drama sagnant i no tan llunyà de la guerra dels Balcans que ens recorda que la guerra, la veritable cara salvatge de la guerra, és present, sembla que els europeus vivíem en el somni de la pau i amb astorament i incredulitat hem assistit a l’anunci i l’esclat de la guerra a Ucraïna. En el territori d’aquesta Europa nostra civilitzada i sobretot traumatitzada, encara perduren els efectes de la grans guerres viscudes al llarg del segle XX incloent-hi la funesta guerra civil espanyola. Estudis com Trauma i transmissió.

Efectes en la subjectivitat dels ciutadans de Catalunya de la guerra del 36 de l’Anna Miñarro i la Teresa Morandi, i altres estudis fets a l’Argentina i l’Uruguai, donen fe que els traumes viscuts en la guerra no s’esgoten en la generació que va patir directament l’experiència, sinó que són transmesos als seus descendents. Els efectes dels silencis i allò no explicat, ignorat en les famílies, perdura en els cossos i patiments dels fills i filles dels qui van patir la guerra i que només a través d’un procés terapèutic i analític poden desxifrar la veritat dels símptomes. Tots aquests traumes estan presents, i particularment en llocs com Espanya, on encara hi ha multitud de desapareguts en fosses comunes, que evidencien, malgrat els esforços dels grups de recuperació de la memòria històrica, un esforç per silenciar i negar un passat sagnant.

L’any 1932, al text Per què la guerra? Freud responia al qüestionament que li adreçava A. Einstein en una carta sobre si es podia frenar l’agressivitat dels éssers humans i deslliurar-nos de la guerra. Impregnat per l’angoixa de veure l’avenç inexorable cap a la guerra Freud intentava trobar una sortida al que ell veia com a ineludible.

Deia el següent: “Es desenvolupa en la humanitat el procés del desenvolupament de la cultura. […] Entre els caràcters psicològics de la cultura, n’hi ha dos que apareixen com els més importants: l’enfortiment de l’intel·lecte, que comença a governar la vida pulsional, i la interiorització de la inclinació a agredir, amb totes les conseqüències avantatjoses i perilloses. Ara bé, la guerra contradiu de la manera més flagrant les actituds psíquiques que ens imposa el procés cultural, i per això ens veiem obligats a revoltar-nos contra ella […] hi ha en nosaltres, els pacifistes, una intolerància constitucional”.

I planteja la pregunta: «Quant de temps haurem d’esperar fins que els altres també es tornin pacifistes? Hi arribem, nosaltres, a això? Som pacifistes per un “procés de desenvolupament cultural”?».Hem d’interrogar-nos, doncs, sobre quina és la nostra negativa a veure emergir allò real de la guerra, què és allò que ens fa inconcebible la guerra.En el text Guerra i mort, durant la Primera Guerra Mundial, Freud també va tractar de la desil·lusió causada per la guerra, assenyalant que les il·lusions a les quals ens confronta i obliga a renunciar són els ideals de pau entre nacions o pobles “civilitzats” i la renúncia a una “moral civilitzada”, que es mostra inepta i impotent per resoldre els conflictes. Vincula els dos tipus de pèrdues: la de vides humanes i la de la creença en el progrés i la civilització, a una “moral superior”, a un regne del dret. Els motius de la decepció que genera la guerra, a més, són dobles, ja que parlen d’individus i de col·lectivitats.

La guerra constata allò que la psicoanàlisi ens ensenya sobre la naturalesa humana, que no estem regits per una racionalitat ni per una conducta que treballa pel bé propi i com a éssers pulsionals som capaços de brutalitats. A El malestar en la cultura, Freud assenyala com l’ésser humà no és un ésser plàcid, necessitat només d’amor i que com a molt es veuria obligat a defensar-se quan és atacat, sinó que compta entre les seves pulsions amb una inclinació molt forta a l’agressivitat. L’altruisme, l’abnegació, són formacions de reacció davant la culpa o la por de perdre l’estima d’aquells de qui hom depèn i en cap cas aquestes virtuts serien “naturals”.

L’educació i la cultura ensenyen a l’ésser humà a sufocar les satisfaccions de les seves pulsions en benefici de la vida en comunitat, imprescindible per a la supervivència, però alhora aquesta repressió augmenta l’agressivitat per tot allò de renúncia que imposa.I pel que fa a les col·lectivitats, la brutalitat dels Estats anomenats civilitzats és el pitjor, ja que la barbàrie de les nacions duplica la dels individus. La conclusió que se’n deriva, segons llegim a Guerra i mort, “es com si, en reunir-se en multitud, totes les adquisicions ètiques dels individus s’esfumessin i no restessin sinó les actituds anímiques més primitives, arcaiques i brutals”.I d’aquesta barbàrie en sorgeixen efectes. Efectes que perduren en el psiquisme, en les famílies i en les societats.

Freud va sostenir que les neurosis de guerra tenen la seva especificitat, tant amb relació a les neurosis traumàtiques com a les neurosis de transferència (neurosis “en temps de pau”).Les neurosis de guerra s’inscriuen en una dinàmica de conflicte, conflicte intern al jo, conflicte “entre l’antic jo de la pau i el nou jo guerrer del soldat”. Aquest conflicte s’agreuja tan bon punt l’antic jo es protegeix del perill per a la seva vida mitjançant la fugida cap a la neurosi. En temps de guerra, l’enemic no només és a l’exterior, també és a dins, ja que és un Altre que empeny al sacrifici.

En altres paraules, el xoc enfronta el combatent amb la seva pròpia pulsió de mort que l’ideal emmascarava. La neurosi de guerra marca el fracàs de la defensa davant un gaudi mortal que l’ideal ja no revesteix amb els semblants com són l’heroisme, el coratge o el deure. Sèries com Homeland parlen d’aquestes neurosis de guerra.Els efectes de trobar-se amb el fracàs dels ideals poden ser traumàtics o causar un alleujament estrany.

J. Lacan assenyalava que la guerra alleuja el subjecte dels seus símptomes. En el text sobre La psiquiatria anglesa a la guerra, ho subratlla: “¿Podem discutir encara sobre la psicogènesi dels trastorns mentals, quan les estadístiques han tornat a mostrar el fenomen sorprenent de la reducció amb la guerra dels casos de malaltia mental, tant en la vida civil com en l’exèrcit?”.Francesc Tosquelles, psiquiatre català exiliat, parla de l’experiència de la guerra com el lloc on es retroben les vivències catastròfiques de la humanitat i les de la bogeria; on conviuen la fi del món de la societat “dels homes normals” i el sofriment psíquic dels que en són exclosos.

Es pregunta sobre el significat de normalitat i afirma que “el que caracteritza l’home és la guerra”.La guerra és el cantó fosc de la civilització, ens segueix perseguint malgrat la il·lusió que el discurs de progrés i de civilització ens permet somiar la pau. Cal estar atents i treballar els llaços socials.