'La encomienda'

L'escriptora Mariana Enríquez diu que Margarita García Robayo és l'autora que millor escriu sobre la intimitat. En donem fe després de llegir la seva última novel·la, La encomienda, editada per Anagrama. Si heu llegit anteriorment alguna de les seves obres, com ara Primera Persona (Tránsito Editorial), sabreu que les seves pàgines seran punyents i que no en sortireu indemnes.

La història explica les quotidianitats d’una dona que treballa en una empresa de publicitat, que té parella, una amiga, veïns diversos, una gata que va i ve i una germana que viu a 5.000 km i que li envia molt sovint caixes (encomiendas) plenes de menjar, de regals i de fotografies d’elles dues quan eren petites. És cert que, des d’un primer moment i amb molta cura, com si fos una cirurgiana, analitza les relacions familiars. Planteja les obligacions que la societat ens exigeix amb aquestes i n’escriu les seves teories.

“Mi teoría supone que la conciencia del vínculo basta para convencer a las personas que el parentesco es un recurso inagotable; que alcanza para todo: unir destinos enfrentados, torcer voluntades, combatir deseos de rebelión, transformar mentiras en memorias y viceversa; o bien, sostener una conversación anodina.” I així ens deixa veure que aquelles trobades online amb la seva germana són un vincle forçós per mantenir allò que en diuen “família”. Tot canvia, però, amb l’arribada d’una caixa gegant. Què li haurà enviat en aquesta ocasió la seva germana? A partir d’aquest fet comencem a conèixer el veritable fons i escenari de la protagonista, les fissures que la munten i desmunten.

Serà clau la figura absent de la seva mare. Com aquesta arriba a ser d’essencial per a ella, com l’acompanya, li parla i la qüestiona. Tot es torna real i irreal alhora imposant a la narradora escenes inversemblants on les lectores i els lectors hauran de posar de la seva part per llegir entre línies i, així, saber què és el que ocorre realment.

Suposa, per tant, una lectura atenta i minuciosa per tal d’esbudellar cada detall i no perdre’s cap dels fils que proposa l’escriptora colombiana. Com hem dit, exposa temes cabdals com ara la família, però també en tracta d’altres com la feina, les amistats, la parella, la salut, la societat (el veïnat, les criatures, els vagabunds), la maternitat, i no s’oblida de la mort ni de l’absència. “Cuando alguien deja de existir se lleva un pedazo de uno, un pedazo material, concreto, no solo un cúmulo de memorias.” I es tracta d’explicar com aquest forat, com aquest trosset nostre que ens falta amb una pèrdua, ens deixa llevar cada matí, tenir relacions normatives amb la gent que ens envolta, saber mantenir les que ens fan bé i allunyar les que ens fereixen.

D’això tracta aquest llibre, de muntar el trencaclosques que som i seguir, seguir i seguir com la resta espera de nosaltres.?.