Entrevista a Carles Llonch

Continua el relat ecotòpic que l’artista Carles Llonch elabora en el marc de la residència editorial DIS. Una elucubració que se situa a les terres de Ponent d’un hipotètic any 2052 per imaginar un ordre social i polític més emancipador, un escenari on per tal de perviure a les crisis que l’activitat antròpica ha ocasionat, esdevé indispensable transformar les relacions dels éssers humans amb la seva pròpia espècie, l’entorn i la resta d’éssers que també l’habiten. No es tracta, però, d’imaginar el millor dels mons possibles. Més aviat és una trobada entre el desig d’utopia i un escenari molt poc desitjable, el de les conseqüències ja irreversibles de les crisis que l’activitat antròpica ha ocasionat. Concretament, entre les pàgines d’aquest suplement hi trobareu notícies, articles, ressenyes, publicitat, i altres textos en forma de dispositius de premsa. Materials que volen traslladar-nos a un altre futur possible. Un futur que ens serveixi d’alerta per identificar certes causes, conseqüències i possibles sortides del col·lapse de la civilització, així com una eina per imaginar futurs diferents dels de la visió hegemònica.

Què destacaries en els teus processos artístics? Penso que soc una persona canviant i que això es reflecteix que la meva obra es pot percebre caòtica o discontínua des de fora. Diria que em moc en un núvol d’idees i pràctiques que es van associant i dissociant depenent del projecte. En aquest magma hi conviurien l’observació directa, els marges entre urbà/rural, la ironia, el conflicte, l’ecologia, la col·lecció, l’arxiu, les intervencions esporàdiques, la ciència-ficció, la memòria col·lectiva, el mitjà audiovisual... i segurament d’altres coses.

Metodològicament, els meus processos també col·laboren en aquesta discontinuïtat. Normalment, els meus projectes comencen d’un element d’activació (un succés, un detall al carrer, un llibre que he llegit…) des del qual activo un procés que involucra la investigació documental, el registre audiovisual i la creació d’un arxiu. Aquest procés de preproducció el visc com un joc en el qual jo mateix he establert les normes (per exemple quan he buscat sèries basades en la col·lecció d’elements similars o quan he cercat repetir la perspectiva d’una fotografia). Idealment, aquest cicle deriva en el que serà la producció, si bé els meus projectes no sempre s’acaben materialitzant fora de l’àmbit digital.

La fotografia no és l’únic mitjà de la teva pràctica artística, però la imatge n’és un element transversal. Quin valor dones a les teves imatges? Quina capacitat narrativa produeixen? Fins fa no gaire l’entenia principalment com a testimoni, però darrerament n’estic fent també un ús imaginatiu, com a vehicle de ficció. La imatge com a document em permet fer exercicis de visibilització en el sentit d’assenyalar, ressaltar o posar el focus sobre allò que en principi no és visible o que ho és però passa desapercebut. Amb la imatge com a ficció busco ser més propositiu i menys subtil per tal de pensar el que podria ser, però encara no hi és. Pel que fa al tema de la narrativa que dius, m’interessa molt la capacitat d’interactuar de les imatges i els seus significats, observar com es relacionen entre elles o entre elles i el text. Treballo molt a partir de l’acumulació en forma de col·lecció o en sèrie, però també des de la contraposició de parells de fotografies. Aquestes estratègies em permeten afegir a la seva lectura nocions com el pas del temps o tensions entre idees contraposades, quelcom difícil en una imatge aïllada.

Actualment et trobes desenvolupant una investigació doctoral en l’àmbit de les arts. Què suposa fer recerca acadèmica com a artista? Com relaciones la pràctica d’investigació i la producció d’obra? D’entrada percebo que en l’àmbit de les arts s’hi practica un llibertinatge epistemològic molt interessant. Jo puc estar llegint el mateix dia sobre literatura de ciència-ficció, disseny o ecologia política, però una companya ho pot estar fent sobre història del tatuatge, filosofia i química. Personalment, ho trobo molt enriquidor si bé entenc que de vegades pot no quedar clar quina és la natura o el valor del coneixement que s’hi està produint. Una altra cosa particular en la recerca acadèmica de les arts deu ser precisament com hi conviuen sovint la teoria i la pràctica artística del mateix investigador. Això porta a particularitats metodològiques, ja que en pocs àmbits passa que l’objecte i el subjecte d’estudi se superposen. Suposo que podríem dir que la divisió entre teoria i pràctica es desdibuixa en aquest “pensar fent” i que això la situa en un altre registre com a investigació. D’altra banda, no crec que sigui una condició indispensable per fer recerca a les arts, perquè hi ha estudis més convencionals, per dir-ho així, amb metodologies més pròpies de les ciències socials o les humanitats. En el meu cas, m’he trobat produint a l’estela de la meva investigació teòrica sense planejar-ho, de manera orgànica. D’una banda, perquè la investigació teòrica és en si mateixa un procés de producció. D’altra banda, crec que el tema de la tesi m’hi aboca, perquè si estic partint que hi ha un dèficit de producció d’imatges de futurs postfòssils, és normal que vulgui fer propostes pròpies en aquest sentit.

Com situaries la investigació artística actual? No em sento molt legitimat per fer una anàlisi profunda, però d’entrada puc dir que per sort la investigació artística es dona més enllà de les rigideses acadèmiques. Des del meu punt de vista, trobo que hi ha institucions, centres d’art, plataformes autònomes, etc., que fan coses amb més recorregut i impacte que el que es fa a

dins de les universitats, les quals tendeixen a anar per la seva banda seguint lògiques internes. També entenc que

aquestes tenen una altra finalitat, però m’agradaria que fossin més permeables.

Des del treball amb les imatges, com t’aproximes a un espai de premsa per generar nous significats i relats? El format diari ha estat treballat per molts artistes des de les avantguardes, en certa manera per tal d’explorar críticament l’aura de veracitat que s’associa a aquesta forma. En el meu cas, m’interessa com a suport per a la ficció especulativa (quelcom que tampoc és nou) i no tant com a sàtira o crítica. Ficcionar en un diari permet esquivar moltes de les dificultats a l’hora de fer més versemblant un relat. Per exemple, evita la necessitat de plantejar massa detalls, ja que s’entén que les persones

a les quals està dirigit ja saben quin és el context general. També permet una descripció fragmentària de l’escenari sense necessitat d’estructura literària, cosa que també ajuda a mantenir la coherència interna.

En aquest context, les imatges són un afegit que es posa al servei del text i la forma per tal d’afegir versemblança. Es tracta de fotografies modificades extretes majoritàriament de l’arxiu del mateix SEGRE. Crec que funcionen bé com a element d’activació de la imaginació precisament perquè el punt de partida són documents propers i perquè se situen a l’interior d’aquest dispositiu associat

als fets, a la realitat. També perquè, tot i que avui dia sabem que la relació entre fotografia i veritat no està gens clara, inconscientment ens apropem a les imatges comsi estigués intacta.

Fa temps que desplegues la teva pràctica des de terres valencianes. Cert. Des del 2018 he desenvolupat diversos projectesque tenen a veure amb l’experiència visual de la ciutat icom s’hi visibilitza el conflicte. També he treballat al voltant de Castelló i, tot i que a una altra escala, té similituds amb els encontres de paisatge que passen a València (si bé amb cultius d’arbres fruiters). Ara tinc moltes ganes

de poder desplegar treballs en una línia de ficció especulativa en aquest entorn, abordant aquestes qüestions.