Sorra

1982

N'agafa un grapat entre les manetes i l'atansa a l'aigua, amb una precaució insòlita en una criatura petita. La vol humitejar per convertir-la en plastilina, però l'onada és més forta del que es pensava i la sorra se li desfà entre els dits, una vegada més. Una vegada més, però no se'n cansa i torna corrent a la platja encalçada encara per l'onada traïdora i fent cassoleta amb les mans pren més sorra i ho torna a provar.Ara ja ha entès que no es convertirà en plastilina, sinó que fugirà entre els seus dits i es fondrà amb l'aigua i l'aigua la tornarà a la platja. Aquest descobriment la desespera i la relaxa al mateix temps.

1994

Sorra entre els cabells, entre els dits dels peus, a les calces. Si se’n va a dormir sense dutxar-se, l’endemà es trobarà mitja platja al llit. Però si ho fa despertarà els pares i veuran que és tard, massa tard. S’hauria d’espolsar, almenys, però s’hi resisteix perquè aquella sorra que porta a sobre, a dins, petites joies de quars, mica i feldespat, guarda misteris i evidències, paraules i silencis. Ell sí, que es deu estar dutxant. Ho ha dit: és el primer que faré, em pica tot. Veu com les partícules microscòpiques de mineral rellisquen per la seva pell anorreades per un doll salvatge d’aigua fresca i s’escolen canonades avall fins a la claveguera i pensa que així ha passat ella per la vida d’aquell noi. O potser només és que té la pell delicada. Es fica al llit i s’adorm i mentre tingui sorra als peus serà a la platja.

2020

Es descalça i corre cap a l’aigua. Hi ha altres persones que fan el mateix, extasiades com si acabessin de veure el mar per primera vegada, però ella ni se n’adona, li sembla que està sola al paradís. Primer la sorra calenta, després la humida, la que de petita en deia de plastilina i després l’aigua freda, tan freda que fa mal però gustosa com un vas d’aigua després de la travessa del desert. S’ha posat pantalons curts per poder-se mullar una mica els peus, però ara els sent arrapats a les cuixes. Es capbussa i li cauen les ulleres de sol però aconsegueix agafar-les abans que s’enfonsin i riu sola. A la sorra el seu home agafa fort el nen, que estira la maneta i plora perquè vol anar amb ella. I tots riuen menys el nen que no s’adona de tot el que ha passat. I no ho recordarà, tot i que sempre sentirà explicar el dia que la mama es va banyar vestida.

2045

“Llençar les cendres a la platja és una porqueria”, diu la petita. “I està prohibit”. “Lloguem un vaixell i les tirem al mar”, suggereix el gran. “És el mateix”, respon la petita. Voldria conservar les cendres del seu pare en un columbari. “El pare no havia dit res de llençar les cendres enlloc”. “Volia que el cremessin”, li recorda el gran. “Si, això sí, però no que fotéssim les cendres al vent”, respon la petita. “Això de la platja és un capritx de la mama”, afegeix gairebé cridant, i el seu germà la fa callar. Ella els sent discutir i no li importa. Que es desfoguin. Que ella, aquesta nit, quan sigui ben fosc, baixarà a la platja i vessarà amb molta cura les cendres del seu home al mar i les onades les hi tornaran i les fondran amb la sorra. I així sempre que posi els peus a l’aigua pensarà en ell, sempre que trepitgi la sorra pensarà en ell i sempre que es banyi pensarà en ell i es banyarà en ell. I l’endemà, quan els nois trobin el pot buit, que en facin el que vulguin.

2050

Els nens ploren cada vegada que el castell es tomba. El feu massa a prop de l’aigua, els diu. No és tan fàcil, respon un. Si anem més lluny, la sorra és seca i no pren. I no entrarà aigua al fossat, afegeix l’altre. Tenen raó, pensa ella. Costa trobar l’equilibri. Per molt lluny que te’n vagis, no pots de perdre de vista les onades, les necessites. I sempre en vindrà una de més atrevida que les companyes i passarà per sobre del castell i en retirar-se deixarà la sorra tan anivellada que semblarà que mai ha existit cap castell. Ella els preguntava als pares per què hi ha onades que van més enllà que les altres i ells la miraven sense saber què respondre com li passa ara a ella amb els seus néts.

2062

La sorra és la mateixa, pensa, però jo no. Esclar que no són els mateixos granets, ves a saber on paren, aquells, però segueix sent sorra en el seu conjunt. I ella també és ella encara que no sigui ben bé la mateixa que feia pastetes i plorava quan l’aigua arrasava el que havia construït amb tanta cura. Quantes onades han arribat a terra, des d’aquells dies? On és aquella nena? No la reconeix en aquest cos que s’ha encongit i s’ha afluixat alhora, ni en els ulls eixuts ni les mans balbes. No la troba en un cervell que de vegades s’embossa ni en una ànima que s’ha tornat poruga.