Des del vestit de la tardor

Segueixes llegint el mar incansable. Segueix engolint-se a si mateix però fa digestions més llargues, més educades. Les baves grumolloses les deixa per moments irats, oliosos, que desapareixen com els dits de cervesa, de mar. El vent encalmat pentina amb clenxa les tres palmeres poc salvatges. De bon matí t'arreceres darrere el vidre del balcó, el nas contra el vidre atemperat. Les variacions són gairebé perfectes, com el mar.

La nova rutina confirma que ets tu, el que segueixes en un escenari reconeixible i, en aquesta època, més propici. Entens que res no et tranquil·litza, que no hi ha racons de seguretat. Només que et complauen certes ombres, que ja detectes alguns dels perills habituals.Algun aiguat violent, el llogater del cinquè que recorda els sorolls d’istiu de la canalla, un pensament lúcid que envies més enllà de la ratlla inabastable de l’horitzó.

De petit no sabies que el mar té butxaques, com els costums familiars. Sempre hi ha alguna cosa al fons, com al fons de les coses que no canvien mai. Ara et trobes amb l’home que buscava els metalls a la sorra.

També transita zombi, amb uns auriculars sense fils que perdrà de tant escoltar la cançó enfadosa. Vestit de tardor a la barra solitària no et sembla tan jove, però vols creure que al final no va trobar cap tresor. Com tampoc el va trobar el vell que segueix caminant a passes martell.

Un i altre, vodries, ho tornaran a provar quan tornin els enamoraments frustrats i brilli l’òxid de les mentides pietoses. Però ja no podrà, el vell, tornar a peu de platja. Arrossega la mort a les vambes descordades, amb la pell blanca descrostada.

O tan sols és una positura i vol enganyar-la, a la mort, perquè es confiï i el deixi oblidat al fons de la butxaca una temporada més. Si aquesta és la seva estratègia, clar, ja calla per tot. Del seu fill, del que li repartia les gandules a primera hora, cap pista.

Deu viure a ciutat o és dels que encara matinen per practicar ioga, córrer per la vora de l’aigua i pel passeig, o desfilar amb els gossos i les bosses de plàstic. Això també és irreversible.La novetat d’aquests dies: dos pidolaires rebusquen a les deixalles dels restaurants que treballen a mig gas. Són eccehomos que passen part de la nit a la platja.

La bellesa, malgrat tot, penses. La patrulla municipal atura el cotxe sense les llums de perill enceses, els vianants ja s’han arrecerat a aquestes hores. Hi parlen una estona, a contracor, i els hi assenyalen els eruptes del mar.

Marxen acovardits, però hi tornen a mig matí, quan alguns passavolants han esmorzat embolcallats en abrics lleugers, disfressats com el ninot de Michelin. Et sembla que la brigada de la neteja no apareix gairebé mai, les finestres i els porticons tancats emmudeixen màquines, converses pels telèfons mòbils i l’enuig de les veïnes autòctones o de les de pedigrí que discuteixen l’elevat preu del llobarro i del marisc.Encàrrecs que segueixes anotant en llistes perdudes al budell del calaix, la presència desmesurada dels rapinyaires sobrevolant la serra, la racionalitat que no torna, els talls de l’electricitat.Els xiscles de marrecs i adolescents a les hores benignes no et distreuen dels perfums i les locions que pretenen disfressar altres olors. Tot és menys intens, ara.

Però si fas d’espieta, encara t’arriben els fons de paelles peixateres mediocres, el fregir arrebossat d’algun peix fora de carta. També la vigorositat d’una moto d’alta cilindrada o d’un totterreny desmesurat, els crits optimistes per un raig de sol o per la voluptositat de cinc graus superiors a la mitjana.A trenc de tarda, una parella de cossos desafien les penúltimes hores de llum. No deuen haver dinat massa, raones, pretenen saciar les altres entranyes, les visibles.

Et sorprenen els seus canvis de ritme perfectes, que executen sense dirigir-se ni la paraula ni cap mirada. Potser un dispositiu modern els avisa, o simplement han memoritzat l’exercici gràcies a la repetició. Descartes que sentin vergonya per l’exhibició de la vulgaritat, sinó se n’haurien estat, vols suposar.En el collage d’excessos, segueixen corrent i ballant lleons, serpents i flors silvestres que escapen de les mànigues doblegades de les camises, de les espatlles que s’escapen dels jerseis de punt.

Voleien algunes pilotes, inevitable, i darrere un balcó una mirada xafardera recompta quants veïns del bloc poden mantenir la vida regalada d’istiu. No han desaparegut del tot els mosquits ni els excrements de menja-robes. Tampoc descartes que algú pensi en la mort o en la península de Crimea, d’això en segueixes estant segur.

Tornes amagat de ningú a l’espigó pel corriol de difícil accés, la cala solitària que se t’apareix una vegada i una altra. Avui hi has tornat, res trasbalsa la calma decadent. Aviat mudarà completament la tardor, es notaran les passes de puça i t’endinsaràs a la gola d’una altra nit d’hivern.Aquell punt llunyà que semblava una persona, l’excitació per la poca urgència a l’hora d’apropar-t’hi mesos enrere, la caiguda del sol i una fresca visible, agradosa.Desfilen, els altres.

Ho fan decidits, havent gastat un dia o dos en un escenari menys artificial. Ja té fi, el mar, com les fulles que no saben on caure. Decreixen els crits, que t’abandonen mentre escoltes un concert estrany, amb un violoncel amb data de caducitat que no goses entendre: els pocs autòctons deambulen altius, ara saben qui són, plens de certeses.

Perquè són ells, els d’entre setmana, els de sempre. Seguir llegint el mar, l’absència de l’àngel exterminador, la veu de la cala que vas desatendre quan demanava socors, i s’enfonsava. ?