A contra temps

Vidal Vidal Culleré

Escriptor

---

Fa vint-i-cinc anys que vaig publicar un llibrot de més de mil pàgines. Dos quilos de pes. Algun amable lector se m'acostava per dir-me que llegir aquell protocol se li estava fent llarg i feixuc. Normal. Invariablement, jo responia que això rai, que més llarg i feixuc se m'havia fet a mi escriure'l. A mà. Perquè el text estava escrit de cap a cap amb ploma estilogràfica. Cinc mil folis manuscrits, més un altre miler amb les notes a peu de plana. Quan vaig portar aquell embalum a l'editor, l'home es va espantar, com és lògic.

L'única condició que em vaig atrevir a posar-li va ser que ho havia d'agafar tal com venia, perquè no em veia capaç de picar-ho. Si no era així, estava disposat a llençar-ho tot al riu. Sort que al final es va apiadar de mi i de la meva obra, que va acabar sortint, no sense moltes hores de feina entremig.

Deu ser l'últim –o un dels últims– volum manuscrit en aquest país. Com a testimoni d'una tal pintoresca circumstància, a les guardes de les tapes hi van reproduir un parell dels folis amb la lletra sovint il·legible, els rengs torts i els gargots o correccions corresponents. Això succeïa en 1998, quan la immensa majoria d’autors s’havia passat ja feia temps a l’ordinador.

Puc al·legar, com a excusa, que jo havia emprès l’escriptura d’aquella en certa forma relíquia editorial una dècada abans i que canviar de cavall a mitja cursa m’hauria resultat complex. Una excusa, insisteixo, perquè mentrestant, en tots aquells anys, havia seguit col·laborant en aquest diari i ho feia també sense recórrer a la informàtica. De primer a mà, més endavant a màquina, els papers plens de rectificacions emprant aquella substància blanca per esborrar que ara mateix no recordo com se’n deia, finalment, perquè m’hi vaig sentir obligat i també perquè en el fons ja em feia vergonya, aprenent a usar el teclat i la pantalla.

No seria senzill, tal com poden suposar. Encara ara hi ha vegades que m’enfronto a problemes tècnics que crec irresolubles, a banda d’absurds, en la meva ignorància del tot incomprensibles, que aviat em fan despacientar, fins al punt que de tant en tant estic temptat de llençar també el portàtil al riu. Sort que finalment sempre s’acaba presentant una ànima generosa i atenta que em treu del contratemps.

Fins al dia que no es presenti ningú, és clar. A què respon una tal reticència a pujar al carro de les noves, i per a molts fascinants, tecnologies? Perquè el que m’ocorre a l’hora d’ajuntar paraules es repeteix invariablement quan empunyo el telèfon mòbil, la major part de les possibilitats del qual són i em temo que continuaran sent per a mi desconegudes i, en conseqüència, inútils. O amb els nous televisors que anomenen intel·ligents, valgui la paradoxa.

Cada cop que m’envesco en alguna dificultat relacionada amb la plataforma digital a què estic subscrit –decisió que no hauria d’haver pres mai, per tal de preservar la meva salut mental–, acabo determinat a llençar igualment l’aparell al riu. Tecnofòbia crònica? És possible que en el fons només peresa. En general, resistència als canvis.

Dificultat per adaptar-me als temps moderns. Si fos per mi, a aquestes altures segurament encara viuria al mateix poble, casat amb la mateixa dona, freqüentant els mateixos amics, treballant a la mateixa feina.. Si fins i tot canviar la roba dels armaris dos cops l’any ja em representa un trauma que intento posposar tant com puc.

En aquest context, poden imaginar la meva actitud davant les xarxes socials. He accedit a l’ús corrent del correu electrònic i de WhatsApp per raons professionals, perquè no tenia cap més remei. Més enllà d’això, que no m’hi busquin.

Una vegada, fa ja uns quants anys, l’amic Miquel Pueyo, actual Paer en Cap de Lleida, pretenia endinsar-me al món procel·lós de Twitter, amb l’argument que aquell format s’adiria a la meva forma d’expressar certes opinions. Ell mateix es va encarregar de donar-m’hi d’alta o com se’n digui. Li vaig agrair el favor però mai no hi he arribat a emetre cap missatge.

Entre altres motius perquè em conec, conscient de ser un bocamoll de sang calenta i que manifestar els meus punts de vista a través d’un mitjà tan immediat hauria contribuït més d’hora que tard a la meva condemna. A les columnes que publico al diari, i no cal dir que als llibres, sempre disposo d’un marge temporal per matisar o rectificar. Dir a cada moment allò que em passa pel cap hauria representat en el meu cas un perill a tots els efectes.

Tampoc no ho trobo a faltar, la veritat. Quan veig que alguns assidus d’aquesta o d’altres xarxes en marxen, penso que al final han vingut a la meva. Potser m’equivoco, però sospito que s’hi perd molt de temps, emetent frases més o menys enginyoses o bé llegint-les.

Per cada una amb substància o fonament, n’hi imagino dotzenes que no aporten res. Ja dic que potser m’equivoco, en tot cas lluny de mi qualsevol intent de posar-me com a exemple o model, i que potser al capdavall es tracta del mateix pretext de sempre per anar justament contra el temps. Contra els signes del temps.