La ciutat de l'oblit

Txema Martínez

Poeta

---

Fa una colla d'anys, pel centenari del naixement de Màrius Torres, recordo assistir, com a assessor, a la comissió que va muntar l'ajuntament de Lleida per coordinar tots els actes que se celebrarien a la ciutat. Jo ho veia com una oportunitat única per escometre, d'una vegada per sempre, les assignatures pendents de Lleida cap al seu poeta. El seu poeta i una de les banderes més potents (una cara, una marca, una obra) que ha donat mai aquest territori.

Assignatures pendents com ara, ho tornarem a dir per enèsima vegada, la compra de la casa natal del poeta, als porxos de la Paeria, per fer-hi una casa museu com déu mana, visitable i centre d'activitats culturals habituals; la creació d'una fundació, amb totes les institucions vives de la ciutat, que vetlli pels interessos de Torres i de l'urbs que va veure neixe'l; la reunificació del seu llegat, ara repartit aquí i allà, a la Universitat de Lleida i a la Biblioteca Pública de la rambla d'Aragó; la digitalització i estudi de la seva obra per especialistes; la dignificació de la seva memòria al cementiri de Sant Quirze Safaja i a l'habitació on va viure els darrers anys de la seva vida i on va morir, un 29 de desembre de l'any 1942, al sanatori antituberculós de Puigdolena. Mare meva, quantes coses hauríem pogut fer aleshores, empesos per la força del centenari, quan cap institució es nega a col·laborar i totes volen sortir a la foto. Vaig esgargamellar-me en aquella infausta comissió reclamant totes aquestes estratègies comunes, almenys per assentar-ne les bases, com mirar de projectar-lo amb traductors i editorials foranes a l’estranger, sobretot en l’àmbit anglosaxó, on crec que el nostre poeta tindria èxit.

Va ser endebades, esclar. Recordo algunes males cares i expressions desafortunades quant a les meves intencions reals. I no va poder ser, un cop més.

Potser precisament per allò de la foto. Sortir a la foto i prou. Posar-hi el logo, molt atents sobretot a la mida i la posició en la publicació de torn.

Fer multitud d’actes, multitud, que omplin bé les agendes culturals i dels mitjans. I fer-les gratis. I fer-ne un balanç generós, molt concorregut, perquè la medalla quedi prou llustrosa.

I després.. Després, res. De nou el mig oblit, el menyspreu, la memòria trepitjada.

Quan no la indulgència repugnant cap a la figura d’algú que ens passarà a tots per damunt i es mantindrà ferm quan el vent de la història ens arrasi. Ja sabem que la cultura no vesteix a curt termini, que has de mastegar-la a poc a poc, cuinar-la a foc lent, perquè l’excel·lència qualli, i això és incompatible, ja ho sabem, amb fer política, quan has d’arreplegar vots a quatre anys vista. A vegades, ni les obres als carrers fetes els darrers sis mesos de legislatura hi arriben a temps.

Ni amb l’asfalt efímer, podem comptar.Es van fer pels volts d’aquell centenari molts actes, que d’altra banda –no podem ser sempre derrotistes– també reflectien l’estima que els lleidatans demostren pel seu poeta, i pels seus poemes, des d’associacions de veïns fins a ens culturals de primer ordre a la ciutat que van voler palesar aquest afecte. Aquest múscul cultural, amb actes modestos però carregats de fe, parla a favor de la gent, però poc a favor de les institucions, que són les que han de vetllar per la perpetuació del bagatge cultural, més enllà de la iniciativa privada i amateur. De tot aquell bullici, doncs, només ha quedat un breu record, un bon regust de boca que va desapareixent.Un amic fotògraf va enviar-me fa poc una imatge de la tomba de Màrius Torres al cementiri de Sant Quirze Safaja.

Trenca el cor veure que està depauperada, a mercè dels embats del clima i el pas del temps, un tema que va obsessionar Torres, precisament ell, que va tenir-ne tan poc i que tan bé va saber aprofitar-lo, mentre ens deixava una lliçó de vida, de com viure-la, contra les circumstàncies més adverses, malalt, sol, enmig d’una guerra fratricida, i amb la dalla esperant-lo al racó de la cantonada. I amb la celebració de l’amor discret, vora la seva Mercè Figueras, la memorable Mahalta. Tanta gent s’ha omplert la boca amb el seu llegat, que fa basarda comprovar avui dia que fins al desembarcament de Margarida Prats (i molt abans Joan Sales, a qui mai podrem agrair prou tot el que va fer per Torres, partint d’una confiança cega), i de Lluís Llach a nivell popular, Màrius Torres es va passar mig segle dormint el son dels justos en un calaix.

Ni la família va saber, o va poder, gestionar-ho com calia.Un altre amic em diu que l’habitació del Màrius a Puigdolena, que es manté intacta, no és visitable. És increïble, però així és. Caldria algú, i per tant un pressupost, per ser-hi i, una vegada més, la deixadesa institucional sura a la llum, implacable.

L’oblit resulta petri. El silenci, eixordador. El seu piano, arraconat en una sala de la Biblioteca Pública, sembla que plori cada vegada que el visito, com esperant tornar al seu lloc d’origen, entre les mans d’algú que l’estimi.

Potser, em direu, són les divagacions d’un altre escriptor. I potser tindreu raó. Però és que sempre me n’he sentit hereu, com a poeta nascut a Lleida ciutat que soc, i em fa l’efecte que ens parla encara des dels seus textos més enllà dels textos, com reclamant els ideals que volia bastir, en aquesta maleïda ciutat de l’oblit que oblida i que l’oblida.

Són moltes, les assignatures pendents que tenim al davant, però la de posar en valor el rastre de Màrius Torres, tan viu, tan estimat, aquí i fora d’aquí, n’és la principal.