DIS_SUPLEMENT
La llei de l'hivern
Deu ser que la cara que més fas durant la vida és la que se't queda impresa de vell?” Hi heu pensat mai en això? Atureu-vos, doneu-hi un parell de tombs. I així és com llegeixes i vius i gaudeixes l'últim Premi Josep Pla, detenint-te i assaborint cada idea, fent-la teva i assentint. Perquè sí, perquè t'hi veus i perquè potser hi has pensat, en la majoria d'idees, però no les has verbalitzades mai.
La Gemma Ventura ben bé podríem dir que ens regala aquesta història per obligar-nos a parar el temps i ser conscients del present. En la seva primera novel·la La llei de l’hivern, publicada a la col·lecció L’Àncora de Destino Ediciones, ens relata la vetlla d’una noia al seu avi moribund. Com arriba al poble i viu aquestes últimes hores, les decisives, les de l’adeu.Són poques hores però el temps és tan intens i els personatges representen tanta vida i tanta mort que sembla que hagis viscut sempre amb ells.
Des de la família que no va voler ser-ho, perquè ja ho vam llegir a Quebrada (recordeu?, la família és la que ens trobem al camí), fins al Ricard, que l’ha cuidada sempre com ha pogut, a la Roser, o l’home dels rellotges, o els clients del bar, o la gitana de la botiga, o la senyora que mai agafa el tren, fins al rodamon o l’“Ell”, del qual poc sabem i tant significa. Cada personatge simbolitza un tret de vida i formarà aquest poble inventat però tan real on, com indica el pèndol de la plaça, ara pots estar en un extrem i demà en un altre. Perquè és ben boig això de viure.
Es fa difícil deixar la lectura perquè la història et manté atrapada per una narradora en primera persona que ens aboca les seves pors, els seus anhels, els seus pensaments i sentiments més íntims. Escriu també interpel·lant a la tercera persona del rodamon, amb la necessitat de crear una vida fictícia: “per a cada solitud cadascú es fa una companyia a mida”. I parla també a un “vosaltres” que som “nosaltres”, lectores i lectors, que vivim els fets des de la nostra pròpia memòria i reflexió.
Tracta el temps des de la fragilitat d’aquesta memòria, tant del descriure-la amb la precisió del calendari com des del que imaginem o que oblidem o que cada vegada recordem de manera diferent. També des d’allò que fugim, sent sabedors que “allò de què t’escapes és allò on tornaràs”. Per tot això és un llibre que, malgrat ser una rauxa sense fre de pensaments de la narradora, dialoga amb el lector perquè tots tenim un passat i tots tenim un futur sense escriure.
O potser hi ha un destí del que som incapaços de desprendre’ns?La Gemma Ventura és capaç de detenir-se en fragments de llum o de so o de color que no podrem veure si no ens aturem, si no activem tots els sentits del present. Cada detall és imprescindible per filar el ritme de la cançó, per agafar-se a la fe i ballar, ballar, ballar.. un-dos-tres, un-dos-tres.
I alhora, com el pèndol, ens aturarem en el silenci perquè “el silenci del fred és el silenci del qui espera”. Potser és aquesta la llei de l’hivern. ?
