La dimensió de la boira

Ja hem tingut les primeres boires canòniques i els primers freds mereixedors d’aquesta denominació. Lleida queda submergida en la boira quan a milers de quilòmetres, damunt l’Atlàntic, es formen els anticiclons. La boira –avui gairebé hem deixat d’utilitzar el terme tradicional broma– és una de les singularitats del paisatge de la ciutat de Lleida i de part del Ponent català, i encara que no sigui tan famosa com la del Londres victorià, als lleidatans ens agrada la comparació. Per a qui no la coneix des de petit, la boira densa (i sobretot, la nocturna) pot fer basarda. Per a mi, és ben bé al contrari. Tinc la sensació que m’embolcalla, que m’amaga però no amaga ningú que em pugui fer mal... Podria continuar caminant de nit, a través de la boira i, a tot estirar, tindria la sensació d’estar fent un viatge en la memòria i en el temps, però no un viatge melancòlic, sinó un viatge cap a una dimensió en què els vius, els morts, els amics i els enemics conviuen i es creuen sense espantar-se mútuament. A principis d’octubre, va sorgir a Lleida –més exactament, de les turbulències de les xarxes socials– el primer creepy clown (pallasso diabòlic) català, amb perruca pèl-roja i vestit d’arlequí, fotografiat de nit en un parc, al costat d’Indíbil i Mandoni o dels popularment anomenats Ous del Siurana... No va durar gaire, però va assolir una glòria (efímera, com totes les digitals) a Instagram; no gaire més gran que la del Batman lleidatà que va aparèixer amb el propòsit d’enxampar-lo.

Finalment, cal recordar que va ser en la boira de Lleida que el cavaller Quixot es va perdre, després d’haver trobat el bandoler Roque Guinart durant el seu viatge a Barcelona, i fou dins la mateixa boira que es fongueren, durant la Nit de Reis del 39, les darreres tropes republicanes que (durant nou mesos i quatre dies) s’havien mantingut a l’aguait al marge esquerre del Segre, davant per davant de la ciutat ocupada per les tropes marroquines de l’exèrcit de Franco.