L?OFICI QUE MÉS M?AGRADA
La lliçó d’Obama
Fill d’una americana i d’un africà, Barack Obama, el 44è president dels Estats Units es va acomiadar de la presidència amb un emotiu discurs, pronunciat a Chicago. L’elecció no va ser casual. En aquesta ciutat, Obama va iniciar la seua carrera política com a senador i és on va pronunciar el seu primer discurs, després de guanyar les eleccions del 2008
. A partir d’Abraham Lincoln, en la política americana els discursos són molt importants. I no només els dels presidents –que podeu llegir o escoltar a millercenter.org/president/speeches–, sinó també els de personatges com Martin Luther King o Steve Jobs. Com explicava el periodista Antoni Bassas, després de la seua experiència com a corresponsal als Estats Units, “als americans els entrenen a parlar en públic des de ben petits. Donen molta importància als discursos, a saber convèncer. El vot s’argumenta i després es guanya”.
Del darrer discurs d’Obama, s’han destacat una desena de frases clau, en la darrera de les quals diu a les seues filles (Malia i Sasha) que de tot el que ha fet en la vida, són el seu principal motiu d’orgull. Encara que no formi part del seu discurs de comiat, a mi m’ha agradat especialment una reflexió compartida en aquests darrers dies pel president cessant: “vull escriure una mica. Vull estar tranquil i no escoltar-me a a mi mateix parlant tant”, perquè no és gens freqüent que un polític que ho ha tingut tot aspiri al silenci i a escoltar els altres. Des de la perspectiva d’una societat on la política esdevé sovint una professió o un privilegi vitalici, on el lideratge es confon amb una xerrameca incessant i una sobreexposició ridícula, no pot deixar de commoure’ns aquesta capacitat d’abandonar el poder, d’enretirar-se sense marxar, de situar-se en els marges sense desvincular-se del món. El polític francès Édouard Balladour ho veia així: “Cal que hi hagi seny, control de les emocions, una mica de noblesa de cor. Voler estar sempre en tot és una feblesa. Pitjor encara: és ridícul.”