Les voluntats digitals

Vladimir Jankélévitch, filòsof francès d’origen rus, deia que “la mort és allò que fa apassionant la vida mortal, perquè allibera retroactivament el sentit de la vida”. Ell creia que el conjunt de la vida d’una persona només es percep en el darrer instant i que el sentit profund de l’existència de qualsevol ésser humà només es pot comprendre un cop ha traspassat. Són, en definitiva, els seus supervivents els que jutgen o interpreten la seua existència. La mort destrueix el ser viu però no pot anihilar el fet d’haver viscut. Sempre queda alguna cosa, encara que no sapiguem què. Fins fa pocs anys podia semblar un afer estrictament filosòfic, però l’expansió d’internet i les xarxes socials ha provocat que no quedi clar (tot i que algunes de les xarxes ho regulen a la seua manera) què passarà, a internet, amb les nostres dades, fotos o arxius quan ens arribi la mort. El govern català ha aprovat un projecte de llei (pioner a l’Estat) per regular la vida digital de les persones mortes. Es tracta d’un nou marc legal que reconeix el valor patrimonial de la petjada digital. Aquesta normativa estimula la designació d’un “hereu digital”, designat en el testament i encarregat d’administrar tots els comptes i continguts del difunt a la xarxa, d’acord amb la seva voluntat. També preveu la creació d’un registre de voluntats digitals, pensant sobretot en les persones joves, que no han fet testament perquè no tenen patrimoni. Davant dels prestadors de serveis a internet, la inscripció en aquest registre de voluntats digitals tindria el mateix valor que el testament. Tant si ens agrada pensar-hi com si no, la mort és el desenllaç natural de la vida de tot ésser i és recomanable que aquesta persona manifesti als seus amics, familiars o marmessors què desitja que passi amb la seva identitat digital, el dia del seu traspàs. Que sigui esborrada? Que quedi surant en el núvol digital? Que sigui reconvertida en un espai memorial? Vet aquí la qüestió.