Halar

Els gitanos van arribar a Catalunya en temps antics. Van incorporar el català com a llengua de relació i de família, fins i tot entre ells, però alguns han conservat la seua llengua. Fruit d’aquest contacte, el català ha incorporat mots d’origen caló. Un mot força corrent en el català col·loquial és halar, pronunciat amb hac aspirada; és a dir, una hac que sona com la jota castellana. A Lleida, és una expressió freqüent. Segons l’Alcover-Moll, es tracta d’un mot romaní, derivat del radical indi khã, que significa menjar, i menjar sembla que és una de les coses que els lleidatans sabem fer millor.

En paraules d’Antoni Bergós, els lleidatans “s’arrebenten a riure, s’arrebenten de plorar, i de menjar i de ballar, i tantes altres coses”. Morera i Galícia va cantar les cireres garrofals, aquelles que deixen l’enyorança d’“haver banquetejat amb les sultanes”, i Josep Carner Ribalta, el préssec, que és “la fruita que té l’avellutat sedós/de l’avellutament de pell de dona”. Josep Estadella i Arnó va escriure un poema titulat La taronja de l’amor; Manuel Gaya i Tomàs va publicar un llibre amb el títol Fruita de Lleida, i sort en tenim, encara, d’un poeta com Màrius Torres, capaç d’equilibrar aquesta forta tirada dionisíaca dels nostres escriptors i descriure una casa dolça “com un codony madur”, sense pensar en cap moment a menjar-se-la.

L’any 1983, el periodista Arcadi Espada va escriure a la revista El Món sobre “la cerimònia inevitable de la gran fartanada lleidatana” i comentava que els seus amfitrions lleidatans li havien explicat que “la somnolència de la ciutat no és res més, moltes vegades, que una somnolència digestiva, fruit d’aquesta manera agònica, bàrbara, que tenim de menjar.” El comentari va passar (com tantes altres coses) desapercebut a Lleida. D’altra banda, els lleidatans podem argüir que Espada ha estat sempre (amb raó o sense) un opinador força polèmic.