La tolerància

E. M.

Forster va ser un escriptor anglès relacionat amb els integrants del cercle de Bloomsbury; va viure temporades a Itàlia, Índia i Egipte, i va passar la resta de la seua vida a Anglaterra, dedicat a l’escriptura. Potser el relacionareu amb alguna de les pel·lícules inspirades en les seues novel·les: Passatge a l’Índia, Retorn a Howard’s End... En canvi, la seua influència com a portaveu del pensament humanista europeu que va sobreviure a les dues grans guerres mundials, i que es va imposar a la barbàrie defensada pels totalitarismes, s’ha anat evaporant amb el pas dels anys.

Malgrat això, avui m’agradaria compartir l’emoció de la relectura de dos petits assaigs seus, escrits respectivament l’any 1939 i l’any 1941 –a cavall de la fi de la guerra d’Espanya i dels primers esdeveniments de la II Guerra– i titulats En allò que crec i Tolerància. En aquest segon, Forster manté que l’amor és una força substancial en la vida privada, però poc útil per als afers públics. Segons ell, la idea que les nacions, les empreses o els despatxos d’avocats s’haurien d’estimar és absurda i perillosa. Defensa, en canvi, la necessitat de la tolerància (una virtut avorrida, a la qual ningú no ha dedicat ni un poema ni una estàtua) i afirma que el món està ple de persones que no sempre ens agraden, i que després de la guerra li caldrà aprendre a tolerar els mateixos alemanys que han bombardejat el seu apartament londinenc. Forster es proclamava seguidor d’Erasmus i de Montaigne i acabava afirmant: “Tolerància no és el mateix que debilitat; suportar les persones no significa rendir-nos davant seu; això complica les coses, però la reconstrucció d’una civilització és necessàriament una cosa complicada.”

Si Forster hagués estat un brillant poeta i assagista espanyol com Antonio Machado, potser ho hauria dit d’una altra manera:

“Que dos y dos sean necesariamente cuatro es una opinión que muchos compartimos. Pero si alguien sinceramente piensa otra cosa, que lo diga. Aquí no nos asombramos de nada.”