No jutgeu

El mes d’abril de 2013 el novel·lista estatunidenc John Irving va ser a Barcelona (on estudiava un fill seu) per presentar la seua darrera novel·la: En una sola persona o Personas como yo, segons si la busqueu en traducció catalana o castellana. Algú va suggerir que En una sola persona, atès que constitueix un al·legat a favor de la tolerància i del dret a viure lliurement la identitat sexual de cadascú, havia estat inspirada pel fet que el fill d’Irving que estudia a Barcelona és gai, però l’autor va explicar que la novel·la va començar a prendre forma abans que ho sabés, i fins i tot abans que el seu fill descobrís quina era la seua opció sexual.

Sobretot a l’estiu m’agrada llegir (i recomanar, si puc) novel·les de gran calibre (aquesta té 616 pàgines), i això fa que ara pugui recordar l’estiu de Tolstoi, de Joyce i de Jaume Cabré, o, anant molt més enrere, el de les novel·les de Daniel Defoe i Robert Louis Stevenson, com una manera d’ordenar els records, en aquesta zona intermèdia entre la vida d’un mateix i la dels personatges de ficció que ens han acompanyat. Si us agrada llegir, entendreu perfectament a què em refereixo.

John Irving ve a ser un Dickens contemporani, tant per la popularitat que ha assolit com per la qualitat de les seues obres. En tots els seus llibres hi ha un o més personatges d’aquells que reforcen, en el lector, la confiança en l’ésser humà, i aquest és un dels valors de la seua obra que més m’atreuen, conjuntament amb la seua excel·lent tècnica novel·lística, és clar.

El seu punt de vista és d’una amplitud que el converteix en un observador benèvol de les dificultats que per a cada persona suposen el fet de créixer, de prendre partit o de sentir-se tal cosa o tal altra. M’agrada aquesta flexibilitat, no tant per raons ideològiques, sinó per una convicció personal, que associo íntimament amb les paraules de Mateu: “No jutgeu i no sereu jutjats; perquè amb el judici amb què judiqueu sereu judicats, i amb la mesura amb què mesureu haureu de ser mesurats.”