Turismequè?

En l’actualitat, l’opinió pública no es redueix al que pensa una societat sobre determinats assumptes (l’atur, la corrupció o la sanitat pública) sinó que té cada vegada més a veure amb la selecció dels temes. No sempre els mitjans, els líders polítics o els influencers poden actuar sobre què pensa la gent, però sí que influeixen sobre quines són les qüestions en què es pensa. Dit d’una altra manera, és una minoria influent i poderosa qui pot fixar l’agenda d’allò que acabarà “preocupant” la majoria. N’hi ha hagut prou amb un incident en un autobús turístic i algunes pintades als carrers de Barcelona –no eren noves, només ha calgut fotografiar-les i reproduir-les– per encunyar i popularitzar l’etiqueta turismefòbia, associada a antisistema i kale borroka. Sobrevalorant la part més anecdòtica d’un malestar més ampli i més complex, relacionat amb el model turístic predominant, la desregulació dels pisos turístics i les dificultats de sectors cada cop més amplis per accedir a un habitatge a preus accessibles, s’amaga i es distorsiona el problema real.

M’he molestat a buscar les dades oficials de victimització a Catalunya, en els primers mesos de l’any, que afecten 6.545 dones, 548 persones de més de 65 anys i 983 menors (amb un total de 17 víctimes mortals) i m’he preguntat per què, per exemple, aquest tema tan greu és absent del debat, dels titulars i de les opinions expressades en les xarxes socials i les tertúlies radiofòniques. En la meua modesta opinió, la invenció de la turismefòbia té força a veure amb els interessos dels que no creuen que hi hagi d’haver (en cap sentit) un límit per al turisme. Com va passar amb la bombolla immobiliària, els que reclamen sentit comú o una regulació més eficient, es veuen un cop més neutralitzats pels interessats a tirar més fusta a la caldera (recordeu l’escena de la persecució, en la famosa pel·lícula Els germans Marx a l’Oest?) encara que la pressió faci pujar l’agulla a la zona roja del conflicte, l’abús o la injustícia.