Avorriment o espectacle

La política és una activitat que m’interessa sempre, però que de vegades m’avorreix. Us faré una confessió: m’ha avorrit fins i tot quan m’hi dedicava a temps complet. M’avorreixen sobretot aquells aspectes de la comunicació i del discurs polític relacionats amb la repetició, la manca de sinceritat i la xerrameca. Les dues coses que menys m’interessen són l’anomenat “periodisme de declaracions”, que no és tant un gènere com una rutina professional en què el periodista es dedica reflectir declaracions i contradeclaracions d’uns i d’altres, sense prendre’s la molèstia d’investigar ni d’intentar aclarir alguna cosa, i em cansen els articles o les entrevistes de compromís en què un líder o una autoritat (el seu negre, si es tracta d’un article; el seu

spin doctor

, si és una entrevista “negociada”) repeteixen –en diverses versions– allò que cantaven la Trinca i Rosa Maria Sardà: “Tot va molt bé, tot va molt bé, exceptuant alguna futilesa que tot seguit li explicaré”. Paradoxalment –i potser per intentar compensar aquesta manca de profunditat– la gestió de la cosa pública ha anat caient en un cert exhibicionisme, s’exagera la teatralitat dels gestos i es redueix la política a la condició d’espectacle. Crec sincerament que la política no pot ser només això i que les administracions no poden proporcionar gratificacions i distraccions continuades als seus administrats. Per dir-ho en paraules de Neil Postman, autor del clàssic Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l’època del “show-business”, “quan una població es torna distreta per trivialitats [...] la conversa pública seriosa es transforma en una xerrameca infantil, és a dir, quan un poble es converteix en un auditori i els seus interessos públics en un vodevil, aleshores una nació es troba en perill de mort”.