Allò essencial

El proppassat 21 de setembre, com cada any, era l’anomenat Dia de l’Alzheimer. La meua relació amb aquesta malaltia té dos vessants: el d’haver estat curador i el de participar en el grup d’estudi impulsat per la Fundació Maragall. Expresso sempre que puc el meu agraïment profund a l’AFALL, Associació Familiars Alzheimer Lleida –doneu-los un cop de mà, si podeu–, perquè a l’impacte cada cop més elevat d’aquesta malaltia sobre la societat s’afegeix la seua condició de drama emocional i econòmic per als afectats i les seues famílies i amics. Preferim no parlar-ne, no pensar-hi, i esperem tenir la sort que determinades malalties o maneres d’envellir no ens toquin a nosaltres. Hauríem de ser realistes i actuar organitzadament perquè la recerca farmacèutica estigués al servei d’una visió més solidària amb els reptes de salut que la gran família humana té.

Ens hem centrat en la recerca mèdica sobre l’Alzheimer i ho hem de continuar fent. En els darrers anys, a més, els estudiosos s’han adonat de les semblances entre els models computacionals i la psicologia humana. Cada vegada llegireu més sobre algoritmes. Els apliquen els ordinadors, però també nosaltres quan posem en pràctica una recepta de cuina o busquem el cotxe en un aparcament. Cerqueu a internet una entrevista amb el Nobel noruec Edvard Moser, que fa poc era a Barcelona. Alguns experts s’han plantejat que el que se’n diu declivi cognitiu no es deu només al deteriorament fisiològic, sinó al fet que amb els anys anem acumulant una quantitat d’informació cada cop més gran. Envellint, ens adonem que se’ns fa més difícil recordar segons què i potser hauríem d’acceptar-ho no només com un dèficit, sinó com un indicador de l’extensió de la nostra experiència. Fins a cert punt, com si depuréssim la nostra experiència vital i ens anéssim quedant amb allò essencial...