La valentia

M’he preguntat moltes vegades pel significat de la valentia. Ens hi enfrontem des que som infants quan, en explicar-nos els adults la llegenda de Sant Jordi, comencem a sospitar que cal tenir coratge per enfrontar-se al drac. Jo mateix encara no he arribat a una conclusió definitiva sobre si sóc valent o sobre si ho sóc quan toca.

Henry David Thoreau sí que era definitivament un valent. L’any 1846 va ser detingut per no pagar una taxa de capitació. No era cap fortuna, però aquell any Sam Staples, recaptador d’impostos i director de la presó del comtat, necessitava que li quadressin els comptes. A més, tenia un centau de comissió per cada dòlar que cobrava. Feia sis anys que Thoreau es negava a pagar, perquè no volia contribuir a l’esclavisme ni a la guerra dels Estats Units contra Mèxic. A la fi, tossut, va passar un parell de dies i una nit a la presó, que van ser decisius per a ell i per al seu pensament. Allà el va visitar el seu amic Ralph Waldo Emerson i li va preguntar: “Però home de Déu, què feu vós aquí dins?” La resposta de Thoreau va ser tan senzilla com : “I què feu vós aquí a fora?” Thoreau afirmava que les lleis injustes existeixen i que tenia tantes ganes “de ser un bon veí com un mal súbdit”.

Segons aquest exemple, un acte de valor és aquell que es realitza amb integritat i fortalesa, i amb la convicció de no cedir a l’hora de fer el que és just, encara que requereixi un esforç. Thoreau va influenciar Tolstoi, Gandhi i Martin Luther King, entre d’altres grans. D’aquest darrer –un dels principals líders del moviment afroamericà pels drets civils als Estats Units, assassinat a Memphis l’any 1968– és la màxima amb la qual avui desitjo a l’amable lector o lectora un bon diumenge: “La no cooperació és una obligació moral, en la mateixa mesura que ho és la cooperació amb el bé.”