Llibertat en xarxa

Una magistrada del TSJC i el titular d’un jutjat d’instrucció de Barcelona es van convertir, a finals de setembre, en pioners de l’aplicació a internet d’una mena d’estat d’excepció virtual, a base de clausurar pàgines web d’informació sobre l’1-O. Si bé algunes de les webs, apps o dominis pertanyien al Govern i estaven vinculades amb el desenvolupament del referèndum, la majoria eren de particulars, entitats com la Fundació puntCat o empreses com GooglePlay reflectien les seues opinions, i tancar-les implicava passar per alt el dret a la llibertat d’opinió política. Un comunicat de l’Electronic Frontier Foundation (organització internacional dedicada a la defensa de les llibertats civils en el món digital) va considerar molt greu aquesta censura del discurs en línia, i va advertir que violava diversos tractats internacionals i la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Val a dir que probablement no eren conscients que la censura no acaba de funcionar prou bé en una societat digital amb noves formes d’organització ciutadana i s’acaba convertint en un joc del gat i la rata. En tot moment, els catalans van poder saber quin era el seu col·legi; amb les IP alternatives, els ordinadors van continuar funcionant i ho van fer routejant els telèfons mòbils dels voluntaris. L’astúcia d’alguns desconeguts, l’existència d’una malla humana molt extensa i organitzada i la competència digital d’un ampli sector de la ciutadania van contribuir (aquell dia) a la derrota (Mayor Oreja dixit) de l’estratègia d’un estat molt poderós.

Quan escric aquestes ratlles (divendres, un minut abans de dos quarts de quatre) puc dir que crec que això deslocalitza el conflicte català i el converteix (a marxes forçades) en un repte per a la societat xarxa i en un estímul per als individus i les organitzacions transnacionals que creguin que la democràcia es fa cada dia i que no existeix si no es respecta la capacitat de participar, amb plena consciència i garantia de les nostres llibertats i drets, en la vida civil.