Del 27-O al 21-D

Davant les eleccions del 21-D, hi ha mitjans i personatges públics que no paren de parlar de fractura social i de polarització. Ho fan com si les forces del règim del 78 i les sobiranistes es presentessin agrupades en dues candidatures simètriques i com si no hi hagués (almenys) fins a cinc noms de presidenciables sobre la taula. Si les eleccions són impecables, serà l’electorat qui fixi un rumb que ningú –en un sistema democràtic homologable– no pot pretendre dictar per endavant. De moment, la fractura més visible és la provocada per l’aplicació de l’article 155

: exili, empresonaments, intervenció, dissolució del legislatiu... The Wall Street Journal, el diari referent dels mercats nord-americans, ho interpreta així: “la independència és l’únic tema polític que importa en aquestes eleccions”.

Des de l’1-O, el bloc sobiranista ha actuat pacíficament: es va organitzar per votar; va manifestar-se; va provocar una gran aturada i quan va considerar que el país podia prendre mal, va fer un pas enrere i va entomar el repte electoral. Si el resultat de les eleccions confirma que la reivindicació del dret a decidir continua essent majoritària –fins i tot el CIS la situava per damunt del 70%, aquest mes de novembre–, el govern espanyol podrà dir el que vulgui, però la situació no canviarà fins que no s’accepti la negociació d’aquesta reivindicació. Resoldre els conflictes de forma pacífica és una part irrenunciable de la cultura política catalana. La decisió presa pel Parlament el 27-O no podia acabar perjudicant la societat catalana. Calia defensar-la i mantenir els fonaments democràtics que sostenen la defensa del dret a decidir i que han facilitat un canvi d’hegemonia social, en aquests darrers anys. Com millor interpretem aquesta situació, més capacitat tindrem de viure-la amb sensatesa, però també amb la determinació d’influir positivament en el nostre entorn. D’això va el 21-D.