Montesquieu a Espanya

La separació de poders a Espanya va rebre una sonora clatellada l’any 1985, quan la majoria parlamentària socialista va reformar la Llei del Poder Judicial. La cèlebre frase d’Alfonso Guerra “Montesquieu ha muerto” és d’aquell any. Amb la mort simbòlica del baró, l’aleshores vicepresident es felicitava per haver laminat la històrica separació de poders que havia de servir per evitar que un grup adquirís un poder tirànic. En l’actualitat, a Espanya hi ha dues justícies: d’una banda, milers de jutges i jutgesses que treballen com poden; de l’altra, la Fiscalia, els alts tribunals i càrrecs, i el Consell General del Poder Judicial, majoritàriament integrats per persones de confiança o excàrrecs dels dos grans partits espanyols. Aquesta és la conclusió a què ha arribat el Consell d’Europa, en tres ocasions, i també és l’opinió del 58% dels espanyols –segons l’Eurobaròmetre–, que consideren dolenta o molt dolenta la justícia espanyola. Només búlgars, croats i eslovacs superen aquest nivell d’insatisfacció.

Aquesta singularitat negativa projecta una ombra constant sobre els conflictes polítics que es judicialitzen, i sobre l’activitat de polítics, sindicalistes, artistes... En pocs dies, The New York Times i The Guardian s’han mostrat sorpresos per la deriva de la llibertat d’opinió, amb motiu de la censura de l’obra Presos Políticos, de Santiago Sierra, que aviat presentarà a la nostra ciutat el Museu de Lleida. Si ho comparem, veurem que es produeixen casos d’una interpretació regressiva de la llibertat d’expressió, en comparació amb els anys 80, quan s’escrivien i es cantaven coses molt més gruixudes, però el clima social era més favorable a les llibertats.

Així ho descrivia fa poc l’irònic Gerardo Tecé: “La España moderna en la que crecimos nos la han cambiado ante nuestros ojos (...) cuando nos hemos querido dar cuenta de que algo raro estaba pasando durante los últimos años [España] sumaba ya centenares de detenidos e imputados por opinar, bromear, cantar e, incluso, silbar (no exagero)”.