El cunyadisme

Fa un parell d’anys, després d’un debat en el Congrés en què Pablo Iglesias va acusar Albert Rivera de fer “cuñadismo ideológico” –acabava de dir “Yo vengo del mundo del Derecho y Kant, desde luego, es un referente, un pilar, no sólo un gran filósofo sino también un gran jurista”, per acabar confessant que mai no havia llegit Kant–, la periodista Lorena Maldonado va publicar una descripció impressionista del cuñado: «Oráculo del saber que no se da cuenta durante la cena de Navidad de que le chorrea un hilo de aceite por la comisura de la boca. Se ríe y te llega su hedor. Suda, transpira, pringa. Para el cuñado todo es comunismo, todo es Venezuela, todo es ETA. Sujeta la torre de Pisa en su álbum de fotos, lidera las congas en las bodas, remueve la paella del domingo y dice: “Soy español, ¿a qué quieres que te gane?”»

També existeix el cunyadisme català –i tant!–, que sembla inherent –com el seu parent espanyol– a la política, la televisió i les xarxes socials. El que no recorda gairebé ningú és que el cunyadisme ja el va retratar, en els anys 70, el dibuixant francès Cabu (el Mon beauf, de beau-frère), com un petit burgès ridícul, sexista i vulgar, que tan aviat votava la dreta com Le Pen, com els comunistes. 48 anys després, continua essent cert que no es pot parar els peus al cunyat. Només un altre cunyat pot anul·lar-lo (momentàniament). No oblideu què ràpids van anar els cunyats a treure la bandera alemanya del seu perfil de Twitter, després de l’atziaga sentència del tribunal d’Schleswig-Holstein. Facebook o Twitter són les noves plataformes on el cunyat ha assolit la categoria d’universal i des d’on les seues sentències sobre un fons acolorit aspiren a esdevenir virals. No ens podem plànyer excessivament de l’epidèmia de cunyadisme, però, perquè dramatitzar amb condescendència sobre aquesta plaga constitueix un primer pas per esdevenir (un mateix) un cunyat o –pitjor, encara–el Cunyat.