Sant Esteve de les Roures

El poble inventat per la Guàrdia Civil en els atestats de la causa de l’1-O (Sant Esteve de les Roures) ha vingut a afegir-se a una llarga llista de llocs mítics (Nàrnia, Camelot, el planeta Tatooine, Balnibargi), de poblacions imaginades (Macondo, creada per Gabriel García Márquez, o Springfield, la ciutat on viuen els Simpson) o de topònims quimèrics que amaguen ciutats reals (Vetusta-Oviedo, Sinera-Arenys, Vilaniu-Valls). En l’informe enviat al jutge Llarena, del qual El Mundo va publicar fragments el passat 28 de març, s’especificava que “algunos de los episodios más agresivos” havien tingut lloc justament a Sant Esteve de les Roures. Aquest municipi fantasma, que seria el que fa 948 de la geografia catalana, s’ha convertit en un fenomen viral a les xarxes, sobretot després que el compte oficial de la Guàrdia Civil contestés una piulada del compte del seu “ajuntament”. A Twitter, Sant Esteve ja disposa de més d’un centenar de perfils corresponents a la universitat, el banc de semen, el bisbat, els partits polítics, els hospitals, l’aeroport i el tanatori del terme, entre d’altres institucions i serveis. Per cert, la invenció de Sant Esteve ha fet que alguns internautes recordessin un fenomen similar, produït l’any 2009, quan el jutge Baltasar Garzón va ordenar que els cossos policials s’arribessin a Arralde, un poble fictici on es desenvolupava l’acció d’una famosa sèrie de la televisió basca.

Amb una història tan retorçada com la nostra, no és estrany que més que en la ironia, els catalans tinguem tendència a caure en la “riota i ganyota sardòniques” –com deia Rodolf Llorens– o en el sarcasme. Això sí, el mateix Llorens –en el seu cèlebre Com han estat i com som els catalans—no s’estava de recordar que “els forts són els qui saben aprofitar llurs debilitats, els virtuosos són els qui saben transformar llurs defectes, els qui arriben lluny són els qui s’aixequen quan cauen, els vencedors són els qui no es donen mai per vençuts...”