L'infern dels vius

Han condemnat per abús sexual el grup de delinqüents autodenominats La Manada i la societat ha reaccionat amb molta indignació. En el text de la sentència es reconeix que la víctima, una noia de 18 anys, “rodeada por cinco varones, de edades muy superiores y fuerte complexión, sintió un intenso agobio y desasosiego, que le produjo estupor y le hizo adoptar una actitud de sometimiento y pasividad, determinándole a hacer lo que los procesados le decían que hiciera”, però aquesta situació no és considerada violenta ni intimidatòria. Per al magistrat Ricardo Javier González González, ni tan sols no hi va haver abús, sinó un seguit d’“actos sexuales en un ambiente de jolgorio y regocijo”, en els quals la víctima participava amb una “innegable expresión relajada y distendida”.

Aquesta sentència hauria d’avergonyir també els jutges i jutgesses que s’esforcen per ésser justos i sobretot als i les que tenen filles i els hauran d’explicar que, per a alguns col·legues seus, una noia que surt de festa es mereix acabar tancada en un portal i agredida violentament per cinc salvatges desconeguts. El vot particular de González González –el que va dir-li a la víctima, durant el judici, “está claro que daño, dolor, no sintió usted”– exhala l’argumentari típic dels que defensen que les dones diuen no però pensen sí i dels que –convençuts que totes són unes putes– ensumen en l’escenari llòbreg de la violació en grup l’oportunitat de dur a la pràctica una de les fantasies més brutals de l’imaginari pornogràfic. Italo Calvino va escriure: “l’infern dels vius no és alguna cosa que serà: si n’hi cap, d’infern, és el que ja és aquí, l’infern que vivim cada dia, que formem entre tots”, i afegia que només tenim una opció digna: “buscar i saber reconèixer quines persones i quines coses, enmig de l’infern, no són infern, i fer-les durar, i donar-los espai.” L’altra, la indigna, consisteix a acceptar l’infern i esdevenir-ne part fins al punt de deixar de veure’l.