I Romeva, què diu?

Després de sis mesos d’intervenció de l’autogovern català, hem tornat a una situació preautonòmica i precària. Rajoy va decidir –simultàniament–aplicar el 155 i convocar unes eleccions a les quals els partits catalans van acceptar de presentar-se, sense cap excepció. Centenars d’alts càrrecs de la Generalitat haguessin pogut dimitir i complicar extraordinàriament la gestió de la institució, des de Madrid, però no ho van fer, probablement per protegir el que quedava de l’autogovern. Setmana rere setmana, directors generals i alcaldes han estat agafant l’AVE per anar a despatxar a Madrid, com en els vells temps. No és gens senzill compaginar l’èpica de l’exili amb la gestió quotidiana ni resulta senzill evitar l’erosió continuada de les àrees més sensibles: la seguretat, l’educació, la salut...

Mentrestant, l’independentisme corre el risc de dividir-se en dues ales: la dels qui creuen que els seus líders no van ser prou valents per fer efectius els resultats de l’1-0, i la dels que –a pesar de considerar un èxit la consulta, favorable en un 89% a la independència– pensen que una participació reduïda al 43% del cens i la resposta violenta de l’Estat no permetien anar més enllà, de moment. Els primers estan convençuts que caldria tibar la corda de l’enfrontament amb Madrid, encara que això suposi més repressió i més empresonaments. Els segons consideren que necessiten temps per augmentar el pes electoral de l’independentisme i assegurar-ne l’hegemonia. Des d’una posició pragmàtica (però des de la presó–no ho oblidem–), fa un parell de dies que Raül Romeva escrivia: “La discrepància entre realistes i legitimistes està mancada de sentit pràctic i estratègic; simplement respon a debats tàctics sense recorregut que no ens apropen als objectius comuns.” En les properes setmanes, descobrirem, entre altres coses, si Romeva té raó o no i si l’independentisme és capaç o no de superar aquesta nova prova; una de les més complicades de la seua història.