Cifuentes versus Kant

La Universidad Rey Juan Carlos I va ser creada l’any 1996, quan a Madrid ja hi havia cinc universitats públiques, perquè funcionés com una instància vinculada al PP, i efectivament ha contribuït a maquillar el currículum de molts dels seus militants o a facilitar-los col·locació. L’escàndol del fals màster cursat per l’expresidenta Cristina Cifuentes –la titular del jutjat número 51 de Madrid l’ha imputada, juntament amb quatre càrrecs de la universitat– amenaça d’arrasar l’escàs prestigi d’una universitat que no excel·lia en cap rànquing, excepte en el de professors col·locats a dit, i l’últim rector de la qual va haver de plegar, acusat de plagi.

Seria injust, però, que una poma podrida contagiés el seu descrèdit al conjunt de l’àmbit universitari públic. Sobretot, seria injust per a l’esforç de l’alumnat i les seues famílies. Em venia això al cap dijous passat, mentre escoltava els 29 estudiants de doctorand de la UdL que participaven en una curiosa competició que consisteix a explicar la tesi en què estan treballant, en un temps màxim de 4 minuts, en un llenguatge senzill i comprensible per a un públic general. El guanyador del concurs de Lleida –que va explicar amb desimboltura com el record de la seua àvia, quan era infant, l’havia dut a investigar sobre l’apnea del son– s’enfrontarà el proper 6 de juny (a Barcelona) als vencedors en les altres universitats catalanes. La fase lleidatana de la prova va ser d’una gran diversitat (motoneurones, associacionisme marroquí, restricció calòrica, trencalòs, temporers a la campanya de la fruita...) i va funcionar com un aparador de la qualitat de la recerca que es fa a la UdL. Mentre plegàvem els papers i es retiraven els doctorands, el meu veí –amb qui havíem estat parlant de l’afer Cifuentes– va recitar-me el cèlebre imperatiu kantià: “Obra només segons aquell criteri que puguis voler que es converteixi, alhora, en llei universal.” O, dit d’una altra manera: el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú.