Althusser

Potser injustament, l’assassinat de la seua dona –un diumenge 16 de novembre de 1980–, per part de Louis Althusser, l’últim gran filòsof del marxisme, va ser interpretat com el símbol de l’ensorrament d’una doctrina. La justícia francesa el va declarar dement i fins l’any 1990, en què va morir, va passar la major part del temps internat en institucions psiquiàtriques. A la dreta, el crim d’Althusser li va anar de conya per establir un paral·lelisme amb les infàmies de l’estalinisme. A més, tothom sabia que la relació entre Althusser i la seua esposa Hélène estava marcada per les infidelitats constants del professor i per una desfilada de joves estudiants, atretes per la seua fama. El sainet estava servit. Després de la seua mort, es van trobar i publicar dos textos autobiogràfics (L’avenir és llarg i Els fets), publicats per Destino en un totxo de més de 400 pàgines. He sentit la curiositat de llegir-los –en canvi, no he llegit ni crec que llegeixi mai res de l’obra d’Althusser– perquè constitueixen un testimoni molt peculiar –dur en l’àmbit personal, en l’intel·lectual i en el polític– d’algú que va barrejar a fons la seua condició de narcisista, foll intermitent, homicida, filòsof i comunista fidel fins a darrera hora al Partit. En aquestes pàgines, Althusser explica que quan va escriure Per llegir el Capital, només havia llegit alguns fragments de l’obra de Marx i que anava pescant idees dels seus alumnes i dels seus ajudants, i en diverses ocasions reconeix que sovint “tocava d’oïda”. Segurament, Althusser és ara un complet desconegut per a la majoria dels lectors. Potser per això és encara més important recordar que en els anys 60 i 70 es va produir una autèntica epidèmia althusseriana en les universitats europees, quan s’afirmava que només es podia entendre Marx en la lectura d’Althusser. Van ser 20 anys en què era revolucionari admirar el que no s’entenia: una mena de marxisme imaginari destil·lat en els interminables seminaris que se celebraven a l’Escola Normal Superior de París.