Res no serà igual

Amb el govern Torra no hem tornat a 2003, quan la presidència de Maragall i el nou Estatut van protagonitzar la darrera temptativa de forjar un statu quo temporalment acceptable, entre Catalunya i Espanya. Han passat massa coses. Més aviat cal preguntar-se què podrà fer aquest govern per revertir la paràlisi provocada pel 155 i per donar confiança als ciutadans que han patit la duresa política, policial i judicial dels darrers mesos. Probablement Torra haurà d’assumir que Catalunya necessita un president efectiu i no únicament un substitut provisional.

Venim d’una acció col·lectiva d’una magnitud tal que va fer possible l’1-O, quan els ciutadans van descobrir que tenien un poder que desbordava el marc procedimental d’una democràcia formal i l’Estat va haver d’afrontar el dilema d’optar entre dues opcions adverses: tolerar la consulta o reprimir-la violentament i –de pas– internacionalitzar la carpeta catalana. Tot el que ha passat ha convertit el demos català en un cos social més crític i més disposat a arriscar, i l’ha dut a afrontar una transformació encara incipient, que està modificant les decisions polítiques de molts ciutadans, així com les seues decisions com a consumidors i usuaris, i les seues lleialtats, en matèria de mitjans de comunicació.

Després d’una caiguda de 8 punts, a principis d’any, el sí a la independència –amb el 48% de suport– torna a ser majoritari, segons el baròmetre del CEO del mes de maig, que registra una alta demanda ciutadana de participació en les decisions públiques i de compromís amb la defensa de la llibertat d’expressió. Aquesta majoria no permet encara adoptar totes les decisions que alguns voldríem. No només no estem igualment legitimats amb el 48% que amb el 60%, sinó que no disposem de la mateixa credibilitat i la mateixa autoritat si no arribem al 50%, que no pas si el superem àmpliament. Més enllà dels gestos i dels símbols, per importants que siguin, aquest panorama exigeix fer política.