Fes-ho com si t'agradés

Fins a finals del XX, la majoria dels líders de l’anomenat món democràtic consideraven Nelson Mandela un terrorista perillós. Després de 27 anys de presó, va ser alliberat, va defensar la reconciliació i la negociació amb el govern del president de Klerk i l’any 1993 van rebre conjuntament el Nobel de la Pau.

A Sud-àfrica, el règim i els seus aliats tenien una por cerval del comunisme. A Espanya –des de fa un parell de segles, durant el franquisme i en l’actualitat–, la bèstia negra de l’Estat ha estat el separatisme, i és sobretot contra el separatisme que s’ha construït un aparell legislatiu, judicial i executiu disposat a salvaguardar l’essència de l’espanyolitat. Els partits polítics estatals han defensat una concepció de la identitat espanyola basada en característiques identitàries inamovibles i “saben” que els catalans no encaixem prou bé en la seua definició d’’espanyols”. Per aprofundir en aquesta singularitat, recomanaria la lectura de La nación singular, un llibre de Luisa Elena Delgado, professora de literatura espanyola a Illinois. Per a la professora Delgado, la qüestió és que no només s’espera que tots els ciutadans de l’Estat se sentin partícips d’una sola nació, una sola selecció, una sola bandera i una sola llengua, sinó que ho facin amb un cert entusiasme: “No solo quiero que hagas lo que yo quiero, sino que quiero que lo hagas como si de verdad quisieras hacerlo.”

Difícilment podrà l’Espanya oficial superar la contraposició d’un patriotisme constitucional “lògic”, enfront de les tèrboles lleialtats irracionals atribuïdes a qualsevol altra identitat nacional, ja sigui la catalana o la basca. Per al nacionalisme espanyol, la fantasia de la plena satisfacció de la seua vivència nacional es veurà sempre entorpida per les resistències de les identitats perifèriques i això, que ja va ser detectat per Ortega y Gasset, continua plenament vigent.