Lluís Companys

A trenc d’alba del dia 15 d’octubre del 1940, després d’haver estat segrestat per la Gestapo, lliurat a les autoritats franquistes i sotmès a un simulacre de judici, el president Lluís Companys va ser afusellat, al castell de Montjuïc. No s’havia volgut exiliar a Amèrica perquè no sabia on era el seu fill –sempre s’ha afirmat així–, però no és menys cert que patia sobretot per la situació dels catalans exiliats a França.

Lluís Companys va afrontar la mort –com es llegeix en el seu testament hològraf– amb “placidesa i serenitat (…) sense temor”, pocs mesos després d’haver escrit una carta adreçada a un grup de joves exiliats catalans que havien organitzat una exposició a Montpeller, per excusar la seva presència, a causa de les limitacions que les autoritats franceses imposaven als seus desplaçaments: “Per lluitar per altres ideals, hi ha molt gent que treballa i lluita a tot el món. Però Catalunya només ens té a nosaltres. Per això més que mai, cal supeditar-ho tot a la seva defensa.”

En paraules de Pandit Nehru, primer ministre de la Índia independent, que es va entrevistar amb el president a Barcelona, durant la Guerra Civil: “El que van fer amb el president de Catalunya, Lluís Companys, és un dels crims més monstruosos de la història de la humanitat.”

En canvi, en l’imaginari de l’antifranquisme espanyol, Companys ha estat generalment menystingut, probablement per la seua condició de president de Catalunya. Difícilment hi haurà mai una plaça Lluís Companys a Madrid o a Sevilla, com a símbol de les víctimes de la repressió franquista. Alguns silencis són impenetrables. D’altres, són eixordadors.