La humiliació

Compartim un universal instrumental i tecnològic que és internet, i tan injust seria un discurs apocalíptic com un elogi hiperbòlic del qual ens proporciona. En la comunicació política, també està jugant un paper cada cop més important i és innegable que han ampliat les possibilitats de participació dels ciutadans en el debat polític.

De les persones que ocupen càrrecs públics que tenen formació n’hauríem d’esperar una certa sensatesa, quan emeten opinions a través de xarxes com Twitter. Tanmateix –en el món polític lleidatà en podeu trobar alguns exemples–, hi ha persones públiques que recauen sistemàticament en la vulgaritat o la mala educació. Per molt grotesques o ofensives que siguin algunes expressions, les hem d’acceptar com un mal menor, en benefici d’un valor superior, que és la llibertat d’expressió. No es pot castigar el mal gust o la falta d’educació, però això no obstant, hem de ser conscients que a través d’internet també es pot posar en perill la dignitat de les persones. Correm el risc de retrocedir a temps històrics en què la humiliació pública es considerava una forma acceptable de càstig. Ho adverteix millor que jo el filòsof israelià Avishai Margalit: “Una societat decent és aquella on les institucions no humilien les persones (...). Una societat civilitzada és aquella els membres de la qual no s’humilien els uns als altres.”

De l’altra banda, què trobem, quan alguns personatges públics esdevenen maleducats i utilitzen l’insult o la humiliació com a recurs? Sovint, una manera de ser que combrega amb l’èxit com a valor únic, la competència ferotge, la megalomania i l’absència total de capacitat per autocriticar-se o posar-se límits. D’aquí al menyspreu i al supremacisme hi ha un pas molt petit. Compte, doncs, amb aquesta deshumanització implacable i amb els marcs mentals i les ideologies que la promocionen.