Tots sants

Poc temps abans de morir, el neuròleg i escriptor Oliver Sacks va explicar, en un article publicat al New York Times, que sofria una rara metàstasi d’un melanoma ocular i que només li quedaven uns mesos de vida. M’agrada quan diu: “He viscut com una criatura que sent, un animal que pensa, sobre aquest planeta preciós, i tot plegat ha estat una aventura i un privilegi enormes (...) ningú no pot ser reemplaçat un cop mort. Darrere seu deixa un forat que no es pot omplir, perquè forma part del destí –genètic i nerviós– de tothom ser un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la pròpia mort.”

La creença tradicional és que el dia de Tots Sants, una de les festes més antigues de la cristiandat, els vius visitem els morts i el 2 de novembre, dia dels Difunts, són ells els que ens visiten. Tant Tots Sants com Halloween tenen les seues arrels en una mateixa festa cèltica que se celebrava al començament del període d’obscuritat de l’any, durant la qual els celtes creien que les portes de l’altre món quedaven obertes, i morts i vius podien retrobar-se. Celebrem aquesta festa un cop acabades les collites, quan els camps romanen sols i s’inicia aquesta etapa de recolliment, de repòs i de mirar cap endins que és la tardor. Si no l’heu albirat encara, no falta gaire perquè arribin els dies en què el pit-roig, aquest moixonet vestit amb un pitet de color taronja, es deixa veure als horts i als jardins de casa nostra. En contrast amb tantes transformacions seculars, la vida d’un ésser humà constitueix una porció infinitesimal de temps. És com un llampec en la foscor, un instant precedit per l’existència de milions d’homes i dones que ens han preparat el camí i que han mort per nosaltres, per deixar-nos espai i permetre’ns desenvolupar un projecte vital propi, sabent que de la nostra vida sempre en queda alguna cosa i que la mort, posant límits a la nostra existència, dóna sentit a cada instant.