Frontera o membrana

La segregació de parròquies de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca, que durant 800 anys havien estat vinculades al bisbat de Lleida, va començar el 1955 (amb Mequinensa i Faió) i va culminar entre 1995 i 1998. Un cop completada, la polèmica sobre la col·lecció d’obres d’art procedents de parròquies de la Franja de Ponent i incorporades a l’antic Museu Diocesà estava servida en safata. Es tracta d’obres que van ser adquirides legalment, que van ser restaurades, que van ser salvades in extremis –a Sixena, per exemple, durant la fúria revolucionària que va seguir a l’“Alzamiento”–, però el futur de les quals s’ha vist contaminat per unes motivacions essencialment ideològiques. Les mateixes que van provocar la segregació diocesana.

Diu Francesc Serés, escriptor fill de Saidí, que, en els anys 80, “la Franja de Ponent hauria pogut ser el lloc ideal per assajar noves formes de convivència (...) hauríem pogut construir una membrana permeable, un pont, una zona franca entre dos mons.” És clar que el mateix Serés reconeix que eren temps de polítics honestos i generosos com Francisco Beltrán, alcalde de Fraga, o el conseller Bada, que se la va jugar per l’ensenyament del català a la Franja. Els seus successors no van saber o no van voler impedir que es deteriorés aquest espai geopolític que podia haver estat un experiència molt fruitosa per a les relacions entre Catalunya i Aragó, i potser fins i tot per a un altre tipus de relació entre Espanya i Catalunya. El que ha acabat passant és trist i desemboca (de moment) en els fets de l’11 de desembre de l’any passat, quan 44 obres van sortir del Museu de Lleida, enmig d’un fort desplegament policial, gràcies a l’aplicació del 155 i amb el suport dels partits polítics que hi van votar a favor. Els que ho podien haver evitat no ho van voler fer i dimarts vinent, un any més tard, tindrem l’oportunitat de recordar que els arguments sobre què podem o no canviar deriven gairebé sempre de la voluntat mateixa de no canviar.