Caminar...

L’arquitecte italià Francesco Careri és l’autor d’un llibre clàssic (Walkscapes. El andar como práctica estètica, en la seua traducció al castellà) que repassa, des del paleolític fins a l’actualitat, algunes de les propostes històriques que han fet de l’acció de caminar, no només un mitjà de transport i d’interpretació del territori, sinó també una manera d’explorar i transformar els espais de les ciutats del segle XXI. Caminar té a veure amb el pelegrinatge, però també amb impulsos com el que va portar el director de cinema Werner Herzog a anar a peu, des de Munic fins a París, per visitar una amiga malalta de gravetat, convençut que, si ho feia així, encara la trobaria viva. Caminar pot ser una manera de meditar i de sentir-se lliure; una acció revolucionària, com el recorregut de 300 quilòmetres, fins a la costa de l’Índic, realitzat per Gandhi per violar el monopoli britànic sobre la sal; fins i tot una acció per recuperar (sense pantalles ni mapes) la comprensió del lloc on vivim i per construir espai públic i fer coses en comú. “Perdre’s a fi de conèixer”, diu Francesco Careri, quan camina amb els seus alumnes per Roma. A mi m’agrada caminar i fer-ho també pels llocs insòlits, abandonats i infreqüents de la ciutat, i sobretot per a aquells que s’han erigit com a entrebancs per al caminant o com a suburbis solitaris. Lleida és prou petita com per poder arribar a peu a tot arreu i travessar-la caminant –deixant el cotxe, el segway o el patinet...– podria arribar a ser –encara que només ho feu de tant en tant– una decisió personal revolucionària, una experiència (caminar genera una manera diferent de pensar) i una manera original de reinterpretar la ciutat, no només recorrent els escassos espais reservats per als vianants, sinó fins i tot travessant les enormes esplanades decadents, brutes i sense voreres, que envolten els nostres shopping malls, o resseguint les modernes fronteres establertes per les vies de comunicació emmurallades i infranquejables.