Esperem els mags

Encara que n’hàgim acabat dient Reis (Reixos, a Lleida), l’Evangeli segons Mateu, que és l’únic relat bíblic que en parla, els descriu com uns mags o savis que seguien un estel per trobar un nen que havia de convertir-se en el Messies. Que hagin acabat essent tres i que rebin el nom de Melcior, Gaspar i Baltasar és –com tantes altres coses, en matèria de religiositat popular– una invenció posterior. La cavalcada (i probablement els exultants i interminables discursos de benvinguda, pronunciats per alcaldes i alcaldesses) va ser introduïda a finals del segle XIX, i la dels Reis d’Alcoi, documentada el 1866, ostenta el privilegi de ser la més antiga.

Enguany, l’espera dels Mags ha coincidit amb la crida per aconseguir mantes, realitzada per Proactiva Open Arms, organització destinada a salvar vides humanes al mar, a fi d’emprendre una nova missió de rescat a la Mediterrània. No és fàcil analitzar el que ha passat a Síria en aquests gairebé 8 anys de guerra civil. Amb la victòria d’Assad, gràcies al suport de Rússia i Iran, sembla acostar-se el final d’un conflicte que ha obligat a refugiar-se més de 12 milions de persones i que ha destruït el país. Fa pocs dies, es presentava a Lleida el llibre solidari Camins de mar i de sorra, obra d’una trentena d’escriptors i il·lustradors locals, posat a la venda en benefici dels projectes de l’associació Lleida pels Refugiats. “Això és el que salva el món: la bondat quotidiana dels homes. La bondat de les accions d’unes persones envers unes altres”, va escriure Vassili Grossman, un prestigiós periodista i escriptor rus, que va sobreviure als camps d’extermini dels nazis i de l’estalinisme. Si esmento aquesta reflexió és perquè l’únic que no ens podem permetre (com a éssers humans) és la indiferència, i perquè crec que algunes vegades poc pot ser gairebé tot. Algunes vegades, una revolució depèn de mig pam.