L’Horta de Lleida

“El meu avi matern, que va tenir deu fills,/ va fer, per a domar-los, una gran torre a l’horta./Mig corral de pagès sense pany a la porta/ i mig parc de senyors amb evònims i grills.” Així comença el poema que Màrius Torres va escriure, sobre la torre –avui desapareguda– que el seu avi va fer construir a la carretera de Torre-serona. Els lleidatans i lleidatanes generalment coneixen l’existència de l’Horta de Lleida, però no són gaire conscients del valor d’aquest territori –majoritàriament de regadiu–, que ocupa unes 19.000 hectàrees i que forma un “cinturó” de 5 a 10 quilòmetres de radi, a l’entorn de la ciutat.

A finals de 2017, es va provar la creació d’una marca “Horta de Lleida”, que havia de servir per diferenciar els productes agraris i serveis d’aquest espai agrari. A hores d’ara, el seu desplegament ha estat més aviat modest i és una llàstima, perquè constitueix una reivindicació legítima de les més de 50 partides de la ciutat que conformen un espai agrari de gran valor, amb un paisatge característic, un patrimoni històric multisecular, i que, a més, constitueix un dels signes d’identitat característics de la ciutat de Lleida. En el món contemporani, qualsevol ciutat que no vulgui passar desapercebuda necessita exhibir una identitat poderosa i no només l’agricultura és un pilar fonamental, des del punt de vista econòmic i mediambiental, sinó que l’agricultor s’ha convertit en una figura d’equilibri molt escassa i que no es pot improvisar ni reemplaçar fàcilment. Avui, a les portes d’una crisi climàtica greu, la pagesia és un sector estratègic i sense la pagesia no es pot parlar de futur sostenible; és a dir, d’un futur de sobirania alimentària (almenys, parcialment), de slow food i de quilòmetre zero, com a formes de producció agrària de caràcter estratègic absolutament necessària.