Esport femení

Divendres vaig ser a la presentació de l’associació Esport Femení Lleida, l’entitat que presideix la triatleta i fondista lleidatana Eva Ribalta i que enllaça amb els deu anys de picar pedra, per part de Jos Farreny i Dona Balàfia. Els objectius d’aquesta entitat són impulsar i potenciar l’esport femení i donar-li visibilitat, i això passa no només per aconseguir que hi hagi més esportistes, tècniques, àrbitres i dirigents, sinó perquè deixin de ser invisibles. En gran part, aquesta invisibilitat és deguda als mitjans de comunicació i funciona com un peix que es mossega la cua. Com que l’esport femení no genera audiència, amb el suport de xifres milionàries de patrocini, ràdios, diaris i canals televisius l’ignoren, i com que l’ignoren, a l’esport femení li resulta gairebé impossible crear afició, públic i –de nou– trobar patrocinadors i recursos. Sense tot això, l’esforç de les esportistes es queda als vestidors i sovint no arriba ni a la categoria de notícia breu o –pitjor encara– anecdòtica. Està massa arrelat el tòpic de la divisió entre esports femenins com la natació sincronitzada i la gimnàstica i els “altres”, els de debò.

La nova entitat ha triat com a “padrina” Glòria Pallé –una històrica de l’atletisme català, espanyol i internacional, durant anys–, que actualment exerceix com a advocada i formadora. Fa molts anys havia coincidit amb la Glòria, en la seua etapa de diputada del Parlament de Catalunya, però el que em va impressionar divendres va ser la seua capacitat de lideratge, l’entusiasme i la claredat d’idees amb què es va dirigir al públic assistent i va animar les dones (esportistes o practicants d’exercici físic) a sumar-se al repte que planteja Esport Femení Lleida. I ara toca plantejar-se una pregunta molt simple: si el gènere no ha de ser un criteri de diferenciació tangible en la nostra societat, ¿per què acceptem que, en l’esport, segueix sent un condicionant de present i de futur de les esportistes?