Odi i silenci

El que passa a Catalunya les darreres setmanes és d’una immensa gravetat. A hores d’ara –quan escric l’article– no sabem del cert com han anat les coses. Després del terrible atemptat a la Rambla, ara hem passat a la fase d’intoxicació informativa i de la lluita de claveguera per acabar amb l’independentisme de manera definitiva. Actualment encara no sabem del cert quina mena d’informació es va rebre o es va amagar, de qui era i si era certa o no. El que sí que sabem és que es va publicant la informació per fases. Això vol dir que interessa molt poc la seguretat dels catalans –si no s’explicaria tot bé i de cop– i sí que interessa molt desacreditar els cos dels Mossos d’Esquadra, el Govern i de retruc tot el moviment independentista. D’aquesta manera ha quedat molt clar que per a alguns partits i mitjans de comunicació, contra l’independentisme tot si val. Ja una hora després de l’atemptat hi havia qui intentava desprestigiar als Mossos i des de Madrid començava una campanya per parlar només d’unidad. La idea bàsica era molt clara: només un estat fort pot parar el terrorisme. Però per sorpresa de molts, el Govern i els Mossos van funcionar perfectament. Els Mossos fins i tot van provocar admiració internacional. Això ha estat indigerible pel poder de Madrid i el que ha passat després s’entén millor. El que està clar però fins ara és que la policia espanyola sabia més coses sobre els implicats com l’imam, però no les va fer arribar als Mossos. Els Mossos han estat castigats sense informació, en canvi l’Ertzaintza sí que en rebia perquè el PP agraeix així l’acord amb el PNB. I això significa que el Gobierno d’Espanya, per pur interès polític, ha jugat amb la seguretat de tots els catalans, independentistes o no. Un fet execrable que només demostra el nivell d’odi que es pot tenir contra algú actuant així. I el més trist de tot: el silenci total sobre aquest tema per part de PSOE/PSC, Ciudadanos, gran part de l’esquerra i dels intel·lectuals. Aquest darrers dies, com a català m’he sentit odiat per uns amb el que han fet i menyspreat pels altres amb el silenci còmplice dels que haurien d’oferir alternatives al que està passant.