Dani Mateo i Toni Soler

Cada vegada veig més negre el futur que tenim davant com a país i com a societat. La darrera setmana hem viscut un nou incident que il·lustra de manera molt clara el que tenim sobre la taula i el que ens espera a la cantonada: radicalisme, intolerància i extrema dreta en plena expansió. Què va passar? El còmic Dani Mateo –dins d’un famós programa d’humor a La Sexta– va fer un sketch en què es netejava el nas amb una bandera espanyola. A partir d’aquí l’atac contra ell i el programa dirigit pel Gran Wyoming ha sigut impressionant. S’han cancel·lat actuacions de D. Mateo a locals de Madrid que porten el mateix nom d’un local seu, han rebut també un allau d’atacs a les xarxes, que criden al boicot i deixen comentaris nefastos sobre els locals. Diverses empreses es van donar pressa a fer públic que retiraven la publicitat en la qual sortia. Mateo i Wyoming es van veure obligats a disculpar-se de manera constant des d’aquell moment. Però el linxament públic continua sense que hagi sortit gaire gent a defensar-los. Està clar que fer qualsevol comentari que pugui insinuar anar contra la bandera d’Espanya o la seva unitat, és ara mateix perill de mort. Toni Soler, però, –en un altre programa còmic de màxima audiència a TV3– va decidir donar-li suport i no va dubtar a mocar-se els nassos amb uns mocadors de la senyera catalana. El resultat, però, aquí ha estat un altre: felicitacions i aplaudiments generalitzats per haver-ho fet. Dos realitats, dos mons ben diversos, dos maneres d’entendre la vida i els seus valors. Umberto Eco ja escrivia en el seu llibre El nom de la rosa sobre el poder del humor i com alguns el volen combatre perquè va contra les coses que consideren més sagrades. Eco ho escrivia referit a l’edat mitja i sobre l’Església en relació amb la religió. El que passa ara és en ple segle XXI i sobre la bandera d’Espanya. I això en una societat que s’autoanomena moderna i democràtica! Doncs jo no vull callar, ni viure en un país on determinades opcions polítiques marquin els límits del humor. Això és típic de les dictadures. Per tant, visca l’humor, amb banderes incloses! I a qui no li agradi que canviï de canal.