LA TALAIA
Barcelona: promeses i fets
Finalment a Lleida, tal com deia en el darrer article, s’ha consumat un canvi polític. Un canvi similar es pot donar a Barcelona, però allà el fet que sigui la capital de Catalunya i tingui una presència internacional molt important ha fet aflorar moltes mentides polítiques. Els resultats i el que s’ha dit durant la campanya electoral ens portaria a pensar en un govern d’ERC i Comuns, i deixar els del 155 a l’oposició. Però una vegada més s’ha comprovat que el que es diu a les campanyes electorals és per enganyar els votants. En el cas de la llista de M. Valls-Cs i els de A. Colau-Comuns aquest engany és especialment espectacular. Els líders de Cs i el mateix Valls s’han passat mesos repetint que els nacionalistes catalans només estaven pendents del procés i no es preocupaven pels problemes de la gent. És més, van demanar que a les eleccions municipals només es parlés de temes municipals. Doncs aquests mateixos –junt amb PP i PSC–, ara a Barcelona, estan disposats a fer el possible i l’impossible perquè l’alcaldia no acabi en mans d’un partit independentista. A tots ells els és igual si fan alcaldessa una persona als antípodes del seu projecte polític i social. I aquesta possible alcaldessa, A. Colau, heroïna del Volem acollir i anti-Ibex-35, ara sembla que no té cap problema per acceptar els vots del “deportador de gitanos” M. Valls o dels representants de l’Ibex-35. Queda clar que qualsevol cosa és acceptable per a ells sempre que Barcelona no caigui en mans d’un independentista. L’espanyolitat de Barcelona per sobre de qualsevol principi social o projecte polític. Aquesta ha estat la seva resposta amb fets als seus discursos electorals sobre parlar de coses que importin a la gent i no de nacionalismes. I un fet que corrobora aquesta mentida, especialment en el partit de Cs, és que la vegada que van obtenir millor resultat electoral va ser en unes eleccions autonòmiques –sota el 155–, on es va polaritzar el discurs nacional entre constitucionalistes i independentistes. Però sempre que les eleccions han estat municipals, per tant de política més propera als ciutadans, aquest partit mai ha aconseguit una sola alcaldia a tot Catalunya. En vista d’aquests fets, cal preguntar-se qui són els nacionalistes i els no-nacionalistes? Quin són els purs ideològics i els que renuncien als seus principis polítics i socials per tal de preservar el poder o la Nación a qualsevol preu?