En Pau, el dit i la lluna

El que ha passat les darreres setmanes amb la pèrdua de l’escó de Pau Juvillà (CUP) ha estat una gran demostració de la dita: quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit. Hi ha gent aquí i sobretot a Madrid que es frega les mans comprovant fins a quin punt a Catalunya juguem a veure qui és més neci de tots. La veritat és que, en aquest esport, sí que podríem organitzar uns bons Jocs Olímpics i guanyar medalles.

El rebombori mediàtic i les baralles entre partits a veure si Laura Borràs ha promès, dit o fet més o menys que en el seu moment va fer Roger Torrent en relació amb el president Quim Torra ha estat de traca i mocador. Recordem però d’on sorgeix tot això. El grup municipal de Cs a la Paeria va denunciar Pau Juvillà per penjar uns llaços grocs durant una campanya electoral en què la CUP ni participava.

De fet, per veure els llaços quasi t’havies de desnucar, ja que costaven molt de veure en unes petites columnes d’un racó del terrat de la Paeria. Però la famosa JEC (Junta Electoral Central) en va tenir prou per tornar a jugar a fer política i endegar un procés contra el Pau que tothom sabia com acabaria vist el precedent del president Quim Torra. La JEC ha determinat la seva suspensió i ha nomenat el seu substitut.

La JEC, un organisme que la majoria de la gent del carrer no sap ni que és ni qui són, es dedica a inhabilitar càrrecs electes democràticament escollits per penjar una pancarta o uns llaços grocs que ni es veuen. Ja fa temps que alguns van decidir que el que no guanyaven a les urnes, ho guanyarien als tribunals. Sabien que la justícia a Espanya no és neutral a nivell polític.

Per tant, és igual el que vostès votin a les properes eleccions. Si no surt el que agrada, els llargs braços de la judicatura espanyola ja es preocuparan de posar les coses al seu lloc. El cas de Pau Juvillà demostra una vegada més la manca de qualitat democràtica d’Espanya –ara fins i tot corroborat per The Economist–, però aquí, en lloc de fer pinya i denunciar aquests abusos, ens dediquen a mirar el dit mentre ens insultem a veure qui és més pur i més independentista.

En resum: mentre hi hagi rucs n’hi haurà que (a Madrid) aniran a cavall.