Cornuts i pagar el beure

Molts de vostès recordaran els intensos debats sobre la possible independència de Catalunya de fa 5 anys. Alguns dels arguments més repetits i defensats fins a l’extenuació en contra d’una possible independència eren la manca de solidaritat amb la resta de territoris i la seva gent, el caràcter egoista del projecte i crear ciutadans de primera i de segona dins d’Espanya. En resum: insolidaris, egoistes i, per tant, uns “supremacistes”.

Els fets, però, han anat parlant per si sols i han anat donant el tomb a aquests comentaris. Quan a Madrid amb la presidenta Ayuso els va interessar suprimir impostos per atreure persones riques de Catalunya, van defensar a mort la seva independència econòmica encara que anés en contra de molts ciutadans i l’economia d’altres llocs d’Espanya que veien reduïts els seus ingressos. Ara ha sigut el president andalús, J.

Moreno, també del PP, el que, sense cap rubor, demana que els empresaris catalans marxin cap a Andalusia, on trauran els impostos sobre el patrimoni i el de successions. És a dir, una comunitat autònoma a la qual sempre s’ha d’ajudar econòmicament malgrat portar 40 anys rebent diners per posar-se al dia i ser competitiva decideix ara encara recaptar menys impostos i per tant menys diners per a la seva gent, a canvi que hi vagin els “insolidaris, egoistes i supremacistes” catalans que tenen més diners. Evidentment, no els importa gens ni mica el que implica això, és a dir, que tots els catalans, per tant, també els seus conciutadans andalusos que van venir a Catalunya a guanyar-se la vida, ara pateixin la davallada d’aquests ingressos que els ajuden a millorar les seves vides.

Ara ja no toca parlar de ciutadans espanyols de primera i de segona. Es veu que queda molt clar quins són realment els ciutadans de segona en aquesta Espanya autonòmica: els catalans, independentistes o no, que veuen com, quan es tracta de tenir més diners, la solidaritat i la igualtat que abans proclamaven a quatre veus ara s’esvaeixen d’un dia per l’altre. Aquí patim un etern dèficit fiscal i la manca durant dècades de les inversions promeses.

Mentrestant, a la gent li toca malgastar gran part de la seva vida a les andanes dels trens de rodalies. D’això a casa meva en diem cornuts i pagar el beure!