Carpe diem!

En la darrera setmana he tingut dos notícies que m’han trasbalsat i impactat molt emocionalment. Dos persones a les quals coneixia i apreciava i amb les quals havia parlat fa pocs dies han traspassat i han deixat la família i els fills. Amb ells dos havia parlat de plans de futur i havíem comentat la nova etapa que s’obria amb la jubilació. Amb un d’ells fins i tot coincidíem pràcticament en la data d’aquesta nova etapa de jubilació que, per desgràcia, ell ja no podrà gaudir. Quan traspassa algú de manera tan sobtada a prop teu, tota la teva estabilitat i normalitat pateixen un sotrac de conseqüències imprevisibles. Els plans de futur que tenies passen a ser una nebulosa llunyana. Passes a apreciar més el dia a dia i l’instant que vius com alguna cosa irrepetible i impagable. El valor del futur passa a ser una moneda virtual. Potser puja de valor o potser baixa o desapareix d’un dia per l’altre. Confiar-hi massa pot ser un gran perill i decepció. Voler assegurar un gran futur ple de felicitat i bons moments és una fal·làcia de bancs i negocis d’assegurances. Pepe Rubianes, que també ens va deixar abans d’hora, parodiava aquest fet de manera genial en un dels seus gags. Jo vull gaudir de la vida ara, no quan ho determini el banc, una asseguradora o la imprevisible salut. El temps no el pots comprar, el pots gaudir, patir o deixar que passi, però mai no torna i mai no tens assegurat el segon després. Avances cap al futur com el remer d’una barca que va veient tot el que deixa enrere, però que no pot veure el que té al davant, tan sols ho pot intuir. Ell, però, fa l’esforç constant per poder fer avançar la seva barca. Som constantment presents modelats pel passat viscut. Has de continuar fent l’esforç de fer avançar la barca cap a un destí desconegut que no saps mai quan acabarà. És per això que s’ha de gaudir d’aquest esforç constant, d’aquest moment viscut, per exemple, amb la família, els amics, aquesta copa de vi compartida, aquestes rialles que fan oblidar les penes, aquesta abraçada forta que pot ser l’última, aquest darrer petó que pot quedar gravat a foc a la nostra ment. Rubén i Àngel, descanseu en pau.