Després del càstig, què?

Ja tenim la primera radiografia de la situació política a Catalunya després de la trencadissa del Govern de la Generalitat que formaven ERC i Junts. Les llargues baralles entre els partits independentistes han portat a una gran decepció entre els votants que no són de carnet i fins i tot entre molts d’ells. Això ha derivat en un gran debat intern entre els votants.

He assistit a reunions, assemblees i sopars en què el tema del vot en blanc o no anar a votar eren el principal tema de debat. D’alguna manera s’havia de castigar aquesta política feta per uns i altres de mirar-se només el melic i anar suportant proclames –que no fets– d’egos malaltissos. Motius per no anar a votar o votar en blanc n’hi havia i de sobres.

El càstig al final s’ha produït: més de 350.000 vots independentistes han deixat d’anar a les urnes. Aquesta manca de votants ha fet mal de manera molt especial a ERC. Producte d’això, veiem com PSC és el partit més votat a molts llocs, que PP puja molt i que a Vox ja el tenim present pràcticament a tot arreu.

Ara toca preguntar-se: una vegada s’ha produït aquest càstig electoral, les coses han canviat molt? Doncs pràcticament gens, ja que les baralles continuen i els principals responsables d’aquest desastre continuen al seu lloc i manant. De les principals figures d’ERC, només ha plegat M. Pueyo, segurament la persona amb menys culpa de tot el que ha passat.

Per a la resta, fins ara, tot continua igual. La baixa participació per castigar els partits independentistes, però, ens ha costat molt car. El fet que hagi votat poca gent ha fet que PSC guanyi, pugi PP i que Vox entri a molts ajuntaments i tingui 4 anys altaveus públics per publicitar els missatges d’odi contra tot el que soni a català i emigració.

Ara tindrem generals i Espanya segurament es tornarà més de dretes que mai. Aquí, però, continuem amb les picabaralles, la gelosia i la manca d’unitat. Davant d’això penso que, si les teves actuacions beneficien i són aplaudides pels teus aniversaris, és convenient revisar l’estratègia.

Dec, però, ser un cas rar, ja que fa temps que actuem donant la raó, dia sí i dia també, al que va dir Aznar sobre els catalans. Mentrestant els nostres adversaris estan més forts i units que mai. Potser quan només quedem quatre i l’apuntador, ja podrem anar units d’una vegada, no?