Lluitar per Lleida

Aquesta setmana he escoltat comentaris crítics sobre Lleida que hauríem de tenir en compte. El primer comentari és anecdòtic però molt mediàtic i el va fer una noia mallorquina que viu a Lleida. Ho va fer en un programa de televisió molt popular: “Lleida huele a mierda”, i ho va rematar amb “tengo amigas de Lleida y están de acuerdo conmigo”. El vídeo ja porta més de mig milió de visualitzacions i 50.000 likes.

L’altre comentari, seriós i fonamentat, va ser el que va fer Antoni Gelonch en un debat dijous. Va dir que fa dos anys que ha tornat a Lleida i que en aquest temps ha constatat tres coses: una manca impressionant d’autoestima, manca d’una classe dirigent (no en sentit polític estricte, sinó de gent amb visió i gestió del futur de la ciutat) i manca de generositat. En tot cas, no podem defugir que el comentari provocador de la noia per una part i els més reflexius de Gelonch per l’altre no estan mancats de realitat. Valorar una olor és una cosa molt personal i pot no estar compartida per tothom.

En aquest cas, però, reflecteix una opinió molt generalitzada entre la gent de Lleida: la ciutat està massa bruta i des de fa molt temps. Amb relació als comentaris de Gelonch, constato que no és l’únic que veu que Lleida necessita un esforç extra per sortir d’una espessa boira conjuntural –que ell resumeix en els tres punts esmentats– i que no ens deixa veure un futur clar i atractiu. Gelonch, amb la seva fundació Horitzons 2050, vol moure coses i ho ha començat a fer amb èxit amb aquest Sant Miquel de les Lletres. Benvingut sigui, però sol no anirà molt lluny.

Fa falta més ajuda institucional, compromís social, transversalitat i, evidentment, generositat. No dubto que hi ha gent que ja treballa en aquest sentit, però el meu pas per entitats socials, culturals i la Paeria m’ha ensenyat que per Lleida no n’hi ha prou a treballar-hi per aconseguir coses, per Lleida has de lluitar-hi amb cos i ànima! Principalment, Barcelona, però també la costa mediterrània catalana ho fagociten pràcticament. Tot i això, fa que les terres lleidatanes quedin massa sovint oblidades i desemparades. Si aquesta lluita tan necessària es fa en solitari, el fracàs està assegurat, però si es lluita de manera conjunta, constant i amb perspectiva, tindrem possibilitats d’èxit.

Un èxit que depèn de naltros.