Kafka a la catalana

Demà 3 de juny farà 100 anys que va morir a Kierling, prop de Viena, Franz Kafka. La tuberculosi que patia feia temps va acabar amb la jove vida –faltava un mes per fer els 41 anys– d’un dels escriptors més importants en llengua alemanya. La vida i obra de Kafka ha estat sotmesa a una gran quantitat d’estudis i anàlisi. No sempre han coincidit en les interpretacions i valoracions, ja que la seva obra força críptica admet molt tipus de comentaris. En tot cas, s’ha de fer constar que de la seva obra ha transcendit la popular expressió “kafkià”, un adjectiu per intentar expressar situacions que barregen el sentiment d’absurditat i angoixa que una persona pateix davant d’un fet determinat. Per aquest motiu, Kafka serà sempre tan actual i proper al lector. De fet, podria afirmar que a Catalunya encara el podem entendre millor. M’explico. Kafka era un jueu de parla alemanya vivint a Praga i dins de l’imperi austrohongarès. Evidentment, també parlava txec, però el feia servir molt poc a l’hora d’escriure. Tenim, doncs, una persona amb una identitat complexa, no sempre atractiva per a la resta de gent. A les seves obres hi ha uns elements força comuns: el protagonista viu amb un sentiment de culpabilitat sense saber ben bé el motiu. És conscient que hi ha un poder superior que el vigila, controla i fins i tot el pot castigar. Aquest poder superior no es deixa veure, però sí que envia mostres del seu poder i capacitat de control perquè el protagonista sempre el tingui present. D’aquí que el nostre pobre personatge pateixi sovint situacions “kafkianes”. Veuen alguna similitud de tot això que explico amb el viscut a Catalunya els darrers anys? Joel Joan deia que ser català és molt pesat. Aixecar-se cada dia defensant la llengua i la identitat cansa molt, moltíssim. Kafka ens descriu de manera magistral aquest sentiment de sentir-se diferent, no acceptat i controlat. Al final, com li passa al Gregor Samsa de l’obra La metamorfosi, s’aixeca del llit i es veu, el veuen, com un escarabat. Ja no és ben bé ell, és una imatge distorsionada de tot el que és ell. I ja sabem com van acabar aquests escarabats al cap d’uns anys amb l’arribada del nazisme. 100 anys després, Kafka tan present, tan actual.