L’estocada de Trump
Els resultats electorals dels Estats Units han vingut a confirmar la deriva preocupant que està prenent el món actual. Una vegada més els desitjos s’han confós amb la realitat. Donald Trump, malgrat totes les causes judicials i que tothom sabia ja com governa, ha guanyat amb comoditat a Kamala Harris. Harris era l’esperança de molts europeus per afrontar conjuntament els problemes del món. A mi no m’ha sorprès gens aquesta victòria i la nit abans de les eleccions li comentava a un amic que tal com estava el món actual, on els que marquen el pas són gent com Putin, Xi Jinping, Kim Jong-un, Erdogan o Netanyahu, els americans en general no votarien per una dona com Harris, ho farien per Donald Trump. Un polític que es veu com el més potent per a defensar els interessos socials, econòmics i estratègics dels EE.UU. Ara, doncs, tenim la democràcia més potent del món en mans d’algú que ja ha dit i fet coses molt contràries als valors democràtics que diu defensar i amb una situació personal que en molts països europeus el portarien a la presó. Pèssim missatge per als valors democràtics d’una Europa sense lideratges, amb dos dels motors del projecte europeu gripats –França i Alemanya– i amb greus problemes socials interns. Mala conjuntura: en un dels pitjors moments de crisi a nivell mundial, Europa està més dèbil i desorientada que mai i sense lideratges convincents. Les altres potències ho estan aprofitant i la victòria de Trump i les seves amenaces poden ser l’estocada final al somni d’una Europa forta, respectada i exportadora de valors democràtics. Molt em temo que Ucraïna acabarà abandonada per uns i altres i haurà d’assumir la derrota i la pèrdua de territori que Putin decideixi. Yuval Noah Harari ho va dir clarament a l’entrevista que vaig escoltar a la Fira del Llibre de Frankfurt: la derrota d’Ucraïna pot marcar un abans i un desprès. La seva derrota demostrarà al món que una potència militar pel fet de ser més forta pot atacar a un altre país per guanyar territori i fer-se més poderosa sense que ningú s’atreveixi a oposar-s’hi. Això –deia– era un pacte tàcit mundial desprès de la Segona Guerra Mundial que ara es trencaria. Algú dubte que desprès la Xina no farà quelcom semblant amb Taiwan i altres illes del seu interès? En resum i com deia la cançó: mals temps per a la lírica europea.
