La llum i les tenebres

Mentre escric aquestes ratlles, escolto la simfonia número 28 de Mozart interpretada per l’Academy of St. Martin-in-the-Fields i dirigida per Sir Neville Marriner. El primer moviment, l’Allegro spiritoso, m’esclata a la ment i a les venes igual que un llampec enmig d’una tempesta gòtica i desferma un riu de records, d’anys enrere, en què encara anava a les botigues, comprava primer discos i després cedès i per a mi la música era un ritual quasi sagrat, quasi imprescindible, per eixamplar els murs del món, per tirar-los a terra. Obro el paper d’aquest CD, d’EMI Records, en què a la portada surt Marriner de frac impecable, batuta en mà, i una mitja rialla que convida a l’escalfor i la intimitat. I hi descobreixo, guardades com un tresor, unes entrades del Cap d’Any del 2004, quan vam anar precisament a l’Academy of St. Martin-in-the-Fields, a Trafalgar Square, a homenatjar-lo, a ell i a Mozart, per escoltar a la cripta, entre canelobres i murs de pedra fumada, Eine kleine Nachtmusik. Ara Sir

Marriner, la persona del segle XX que millor va entendre i sentir Mozart, ha mort, als 92 anys, a pesar que gaudia d’una salut de ferro i estava en gira perpètua. “Voldria dir que és gràcies a les dones i a l’alcohol, però malauradament no és així”, feia broma uns anys enrere a propòsit de la seva fortalesa. Potser per aquesta manera d’entendre la vida, i ergo l’art, va saber a través del virtuosisme conceptual traslladar-nos el barroc més perfecte, i el Mozart més exacte, en l’ànima de les orquestres que va dirigir, especialment aquesta Academy de nom tan especial, un sant Martí en els camps que convida a la transcendència des de la plenitud dels sentits, com volia Mozart, com volia Marriner quan el traduïa a la llengua dels mortals. L’Allegro inicial de la simfonia 28

les vies que Marriner recorria per arribar al zenit: una tendresa dúctil que passava per les notes com si trepitgés un somni; una harmonia que de tan equilibrada agafava l’aspecte que deu tenir la més alta de les veritats; una sintaxi invisible; una semàntica que es deriva amb naturalitat tant des de l’èxtasi com des de la pausa, des de la impaciència fins al desistiment de l’oïda, quan ja ens abandonem a la música, esclat de llum entre tenebres. Tota una vida en set minuts, però reivindicant l’alegria. Gràcies, mestre, per haver-nos-hi portat, per sempre.

Neville

resumeix

al detall