Tornar-se dolent

Després que molta gent m’insistís que havia de veure Breaking Bad, un article de l’Anna Sàez del juliol passat descrivint al detall el paisatge del primer capítol m’hi va decidir. Per alguna cosa, reiterava un amic, Anthony Hopkins havia dit que la interpretació de Brian Cranston era la millor que havia vist mai. Així que, amb la deguda reticència amb què un s’ha de prendre l’art més comercial, vaig voler fer un tast almenys del pilot de la sèrie. En dos mesos, he vist les cinc temporades de 13 capítols –16 la darrera– de 45 minuts. Un estiu dedicat a una sèrie de TV, en lloc dels llibres clàssics habituals i interminables que els ocupaven i que tan sols els horaris estivals permeten devorar. I sí, Breaking Bad és una història magistral, viva, carnosa, intensa fins a la llàgrima, que fa dels fonaments aristotèlics una experiència emocional perquè et sembli sempre versemblant i vertadera. La Veritat vestida de Bellesa, en la minuciositat del pla, en el plec de cada personatge, exiliat cadascun al seu propi infern i acaronant, fugaçment, algun paradís perdut o artificial.

Difícil detallar aquí, en aquestes breus ratlles, el laberíntic procés que funciona de motor de la sèrie, un guió fill d’una orfebreria impròpia d’una ficció que ocupa tants i tants capítols i que manté enganxat (aquí podem usar aquest terme tòpic sense envermellir-nos) el visionador d’una manera i en una puresa que en efecte podem comparar a una metamfetamina del 99,1% de puresa del senyor White, blava igual que els dies i el sol de la infància. Mentre estem entretinguts a mirar d’agafar una alenada d’aire fresc per combatre tanta brutícia, tant de dolor dut a col·lació, entre tumors, sang, cossos descompostos i mirades enterbolides, tot sota la justícia impertèrrita del silenci ondulant del desert, que sempre és una mar de mort, mentre mirem de sobreviure-hi, ja estem imbuïts per l’allau dels fets, el simple esdevenir dels fets, que s’encadenen per llançar-nos allà en la nostra cruïlla particular, a mig camí entre un mediocre Walt i un intel·ligent i implacable Heisenberg, que com Frankenstein és un monstre de laboratori creat per danyar els que més s’estima.

La mort de Walt/Heisenberg, ja fusionats en un sol i transcendit ésser, ens deixa devastats, exhaustos, orfes, i la vida sense ell, sens la fe que ha revelat, se’ns fa insuportable.